Fi del viatge i del blog

Avui fa justament un any que agafàvem uns quants avions que ens durien a un viatge fantàstic per les dues illes de Nova Zelanda. Ens en vam anar amb moltíssima il·lusió i no ens va decepcionar gens ni mica, ben al contrari, va complir les expectatives amb escreixos.

Encara no ens fan falta les més de 1000 fotos que vam fer per recordar els paisatges i els animalons que vam veure. Algun dia potser sí que ens caldrà remirar-les per recordar-ho tot plegat. I, les experiències viscudes, que encara avui podem sentir com a properes, algun dia no ho seran, però podrem rellegir el blog i rememorar-ho de nou.

Si ara tanco el ulls, i penso en el viatge, veig l'imponent Milford Sound mig tapat pels núvols grisos de la pluja passada, recordo el grunyit enfadat del lleó marí que gaudia del sol, damunt una roca i a la vora del mar, sento el cruixit dels milers de closques de petxines que es trencaven sota les meves botes mentre creuàvem un pas en marea baixa, oloro la pudor horrible que feien els gasos que emergien del terra en constant activitat, somric amb els moviments divertits dels pingüins d'ulls grocs que sortien del mar per refugiar-se a casa seva per passar la nit,...

Al llarg de gairebé un any us hem anat explicant les nostres vivències, què vam veure, què vam fer, per on vam passar, què ens va sorprendre. Dia a dia, fins arribar a la fi del viatge. Com també arriba a la fi aquest blog.

Gràcies per acompanyar-nos.

31/10/06: Arthur Pass (II) i últim dia

Ha plogut durant la nit i he somniat que l'autocaravana es desplaçava pel càmping. Però per sort no ha estat així, segueix a lloc. Quin malson, tu!

Ara, en llevar-me m'he adonat que avui era l'últim dia que estàvem a Nova Zelanda i que això sí que no era un malson, era la més pura realitat. Però bé, encara quedaven unes horetes per gaudir-ne, així que fòra tristeses i a aprofitar el que quedi.

El primer que hem fet ha estat buidar l'autocaravana, fer les maletes i abandonar a la seva sort unes quantes restes de menjar i altres coses al càmping. El pròxim que vingui potser li faran falta.

I després, cap a l'Arthur Pass. Ja el vam creuar una vegada, però no hi va haver sort perquè va ploure sense descans i no el vam poder pas gaudir gaire. Al principi no tenim clar que avui vegem gran cosa, ja que hi ha un núvol ben gros a la carretera. Però, sorprenentment, en creuar el núvol, a l'altre costat, apareix el cel ben blau i amb una llum preciosa, fruit de la pluja que ha caigut. Així que veiem les valls immenses tallades pels glaciars, les curioses formacions rocoses de Castle Hill dibuixades per l'erosió del vent i l'aigua, algunes zones d'esquí encara una mica nevades i alguns llacs de blaus turquesa.

Els últims moments a Nova Zelanda els malgastem estressant-nos buscant un lloc on fer còpia de les fotos que duem a la targeta!!! Quin estrés! Al final surt tot bé, ens duen en taxi a l'aeroport i llestos, s'ha acabat el viatge :(

30/10/06: Kaikoura

Tenim mala sort, perquè el dia s'ha tornar a aixecar lletjot, amb pluja i vent. És molt dubtós que poguem veure balenes avui, però ens dirigim a Kaikoura de totes maneres. Passem primer per la central de les excursions i ens diuen que de moment és impossible: fa una ventada que amb prou feines he arribat a la porta, així que ja es veu que no ho aconseguirem.

De totes maneres ens quedem a passar el matí per allí: el poble no té gaire interès, però Kaikoura, a part de les excursions per veure balenes, també és coneguda per la llagosta. Així que ens quedem fins a l'hora de dinar. I val la pena, és ben bona!

Després de dinar ho tornem a intentar, perquè s'ha aclarit el cel i fins i tot ha sortit el sol. Però ens diuen que més enllà, al mar, hi fa massa vent per sortir. Desistim, amb pena. No podem quedar-nos més aquí, perquè demà ja marxem i estem massa lluny de Christchurch. Ens n'anem cap a la base de l'Arthur Pass. Aquest pas entre muntanyes ja l'havíem creuat, però ens havia fet força mal temps. A veure si hi ha sort i demà fa més bon temps.

El camí fins a la base de l'Arthur Pass és per la costa. Com que ha parat de ploure i surt el sol, els colors de la costa són preciosos. Ens aturem una estona i ens topem amb una foca immensa (o lleó marí, no sé distingir-los) que rondina una mica per foragitar-nos, cosa que no dubtem pas massa després de fer-li la foto que teniu aquí.

29/10/06: Hanmer Springs

L'intenció d'avui era anar a Kaikoura a veure balenes, però no tenim clar que es pugui fer perquè fa mal temps. Així que truquem abans de dirigir-nos-hi i ens diuen que fa molt de vent i que no es pot sortir. Per tant, anem a Hanmer Springs, la ciutat de vacances on va la gent de Christchurch, on hi ha tot de serveis d'entreteniment, incloses unes piscines termals artificials.

Tot i que el temps segueix una mica plujós, decidim fer una excursió en Quad. És la primera vegada que pugem en un trasto d'aquests, així que l'experiència pot ser ben divertida. I així és. Ens ho passem la mar de bé, recorrent camps i pujant muntanyes, enmig de vaques, mig plovent, xocant de tant en tant contra algun marge, esquixant-nos amb fang i amb alguna què altra mega-merda de vaca, inevitablement, perquè n'hi ha per tot arreu.

A la tarda anem a les piscines termals. Anar entre piscina i piscina és dur, perquè fa fresqueta i cauen gotes, però un cop ets a dins, els 38, 40 o 42 graus compensen de sobres. Jo volia, a més, fer-me algun massatge, però estava tot ple, així que em quedo amb les ganes.

Tant a dinar com a sopar anem al mateix lloc, un indi, Malabar, dirigit per una índia ben simpàtica i que en veure'ns de nou per sopar ens fa descompte i m'explica com cal fer el "Mango lassi" que tant ens ha agradat.

28/10/06: Camí de Christchurch

Dia de força carretera, ja que ens hem de dirigir força cap al nord. Parem primer al Shag point, un lloc on diuen que s'hi poden veure foques i pingüins, però només veiem una bona colla de foques. De pingus ni rastre, només s'acosten a les platges al capvespre.

La segona parada és als Moeraki Boulders. Són unes roques molt curioses, que es troben al mig de la platja. Són ben rodones, grises i enormes. Algunes d'elles estan obertes i sembla com si algú hagués ajuntat diferents troços amb cola. Però sembla que es van formar fa milions d'anys, a base d'acumulació de sediments. Són tan rodones a causa de l'erosió del mar.

Després ja tirem fins a Christchurch. Passem més d'una hora buscant el càmping. El centre d'aquesta ciutat no és molt gran, però té tanta zona residencial que ens perdem i desorientem amb molta facilitat.

27/10/06: Taieri Gorge Railway

El matí el dediquem a recórrer la península d'Otago. Visitem unes quantes platges desèrtiques. En una d'elles ens hi trobem una foca que ens mira ben tranquil·la. En les altres res, amb el temps que fa, gris i amb intenció de ploure, ni les foques s'acosten a les platges. De totes maneres, tot i que no hi hagi animalons, el passeig per arribar a elles val prou la pena. Una d'elles té una arena blanquíssima.

A la tarda ens n'anem a Dunedin per fer el recorregut que fa el tren "Taieri Gorge". És un tren antiquíssim que va per unes vies també antiquíssimes. Ara ja només s'usa en l'àmbit turístic. Va pel mig de la gorja Taieri i va fent unes quantes parades.

Un dels millors moments, per mi, és quan el tren passa per sobre dels ponts. Per algun d'ells passa a 3 per hora, per evitar que el pont vibri i per tant es trenqui i caiguem!!! Són uns ponts impressionants i preciosos.

La resta del dia la dediquem al manteniment de l'autocaravana, a llegir, escriure i planejar el pròxim dia. Sopem sopes xineses dolentotes, pa amb oli i un kiwi, neozelandès, és clar.

26/10/06: Península d'Otago

La primera meitat del dia la dediquem a acabar la ruta pels Catlins. Però fa un dia més aviat lleig i les platges no llueixen pas massa. L'últim punt que veiem és el Nugget Point, un conjunt de roques ben curioses, enmig del mar.

A la tarda anem a veure Pingüins a la Península d'Otago. Es tracta d'una espècie de reserva. Els pingüins hi anaven per la seva pròpia voluntat però l'amenaça dels gossos estava fent que marxessin. La reserva ha aconseguit que segueixin anant-hi. I no només això, sinó que a més hi ha una doctora/zoòloga que n'estudia el comportament i en fa un seguiment de les relacions entre ells: els hi ha posat noms i cadascun té una llista amb les parelles que ha tingut, els fills que ha tingut i si han sobreviscut o no.

La visita als pingüins és una passada. Són pingüins tímids, així que la visita es fa a través d'uns camins coberts però amb molts forats per veure'ls sense que se n'adonin. Alguns els veiem dins la seva caseta, mig adormits o simplement incubant els pròxims pingüins. Però lo més fantàstic és veure'ls sortir del mar i caminar. És divertidíssim!!! No ens cansaríem de veure'ls!!!

25/10/06: Catlins

Avui és un dels dies més bonics i especials del viatge, per tot el que hem vist i hem fet. Llegiu, llegiu...

Hem començat el dia a les 6 del matí. Hi ha una mica de boira matinal encara i el sol s'escola com pot pel mig, il·luminant els prats, el mar i despertant les ovelles que encara s'estan desvetllant. És preciós. Sinó, veieu la foto.

Parem primer a Monkey island, un petit promontori al que només s'hi pot accedir en marea baixa, que és el cas ara mateix. Allí al costat hi ha una autocaravana amb un parell de xics que s'estant començant a despertar. Han escollit un lloc preciós per quedar-se a dormir, sens dubte.

La següent parada és Bluff, un dels punts més al sud del sud de NZ. Vistes formidables. I després seguim cap a Waipapa point, una entrada al mar, a la vora d'un far, accessible per una platja. Només posar els peus a la platja ens adonem que hi ha un lleó marí, immens, descansant tan tranquil, allí mateix. De cop i volta, però, veiem que no és només un, que n'hi ha una bona colla, de diferents tamanys, estirats, jugant,... però gens espantats de la gent que estem per allí, mirant-los embadalits, fent-los fotos, intentant no apropar-nos massa per no molestar-los. Quina passada!

Nova parada: Curio Bay. Es tracta d'un bosc fossilitzat fa uns 160-180 milions d'anys!!!! Es veu que una erupció volcànica el va enterrar i, el que ara en resta, són els arbres petrificats i mineralitzats. Diuen que aquest bosc fou part de l'antic supercontinent que més tard es va separar, després de veure que els arbres que hi havia aquí són similars a alguns trobats a sud-amèrica. Al·lucinant, no?

L'última parada la fem en un poblet repetitó, on ens aturem a fer un tè amb "scone" i on xerrem una bona estona amb una senyora que ens parla de la seva germana, que resulta que es va casar amb un Valencià. Ens recomana anar a veure una cascada que hi ha a la vora i no ho dubtem.

Acabem el dia a Papatowai. El nom mereix especial menció, sens dubte. Sopem a la vora d'un llac, saltem una estona al llit elàstic del càmping, una mica de lectura i a dormir. Ha fet un dia preciós. I molt intens.

24/10/06: Cap als Catlins

De bon matí fem el recorregut pel Milford Sound, amb vaixell, clar. És espectacular i fa un dia fantàstic. Tot i això, fa força rasca. Arribem a la vora del mar i tornem enrera. Pel camí veiem algunes foques, descansant inmutables, i un parell de pingüins. Tot i que estan una mica lluny els pingüins, per mi és la primera vegada que en veig en llibertat i al·lucino!!!

A la tarda fem el camí de tornada del Milford, podent gaudir de tot allò que ens vam perdre quan vam venir-hi, per culpa de la pluja. Aquesta vegada no hi ha Keas, així que no cal córrer per evitar que es cruspeixin la caravana.

I ja ens dirigim als Catlins. És lo més al sud que podem anar de Nova Zelanda. La zona és poc poblada i no massa turística, per sort. Però he llegit que hi ha molta vida salvatge i molta naturalesa. A veure què tal.

Lo millor del dia ve a continuació. Com hem anat fent durant tot el viatge, mentre conduïm, si veiem una "foto", sense dubtar-ho ni un segon, ens aturem a la vorera i fem les fotos que faltin falta. Així que avui, mentre conduíem per una carretera on no hi passava gairebé ningú, hem decidit aturar-nos per fer una foto preciosa.

Conduia el Julio i jo, que sóc una mica poruga amb certes coses, li he dit que no se situés tant a fòra de la carretera, perquè feia una mica de pendent i podíem acabar bolcant. Ja sé, sóc una exagerada, sé que no és possible, que és una por més aviat irracional. I també, cal dir, que això li he dit, durant el viatge, unes quantes vegades i mai ha passat res. El cas és que hem aturat la caravana i hem baixat a fer la foto. Una mica fent-se el graciós, el Julio també ha fet la foto de la caravana, per demostrar-me que no estava tan torta.

Quan ens disposàvem a arrancar, ha resultat que estàvem a sobre de grava, que la caravana relliscava i no tirava ni endavant ni enrera!!! Després d'uns quants intents infructuosos, hem arribat a la conclusió que estàvem encallats i que ens calia buscar ajuda.

La primera sorpresa ha estat adonar-nos que no teníem cobertura. Gens ni mica! És clar, ara sí que estem al cul del món. Només hi havia ovelles i no sembla que tinguin massa interès en comunicar-se via mòbil. Així que, o passava algú o a caminar fins que aparegués la ditxosa cobertura.

Hem estat de sort, perquè de seguida ha aparegut una parella de neozelandesos a qui hem aturat ràpidament. Ens han intentat ajudar, ella accelerant i els altres tres empenyent. L'estampa deuria ser ben curiosa, perquè intentar moure una caravana com aquella és feina de titans i no de tres esmirriats com nosaltres. Per sort, s'han aturat, en veure l'estampa, un parell de grangers, amb la seva camioneta. Primer ens han intentat treure d'allí amb una corda estirant amb la camioneta, però la corda ha petat. Així que, sense dubtar-ho, un d'ells ha agafat una cadena ben gruixuda que tenia i ha estirat la caravana a sako fins a treure'ns d'allí. Ho ha fet amb tanta força que per un moment pensava que ara sí que bolcàvem. Però no, tot ha acabat bé.

Quins nervis que he passat! Una bona experiència i, de nou, he comprovat com en són d'amables els neozelandesos.

NZ càmpings

Vam trepitjar més de vint càmpings diferents, repartits per tota la geografia neozelandesa. N'hi ha cents, sense exagerar. I és que, Nova Zelanda, està molt ben preparada perquè hi vingui molta gent amb autocaravana o amb tenda.

El millor de tots els càmpings crec que va ser el de la zona de Rotorua on, a més d'acampar-hi, ens vam banyar a les seves aigües termals. El pitjor, un de lletgíssim, on l'espai entre autocaravanes era ridícul, on l'herba brillava per la seva absència i que estava just al costat d'un cementiri, per la qual cosa vaig tenir malsons aquella nit.

En cap dels càmpings on vam anar, vam tenir problemes per trobar lloc, ja que era temporada baixa. Tot i això, els que estaven més a la vora de les zones més turístiques estaven més ocupats, mentre que els més allunyats d'aquestes zones podien estar gairebé buits. Ara mateix en recordo tres de força buits, diria que tots a la zona dels Catlins: en un d'ells vam estar només nosaltres i un xic que anava sol amb la seva tenda, en l'altre la zona d'autocaravanes era tota per nosaltres mentre que a la casa amb habitacions que formava part del càmping semblava que hi havia algú perquè vam veure unes botes airejant-se, i en l'altre, hi havia només dues autocaravanes més i per pagar vam haver de posar els diners en un sobre i tirar-los a una bústia, ja que l'amo ni tan sols va aparèixer.

Alguns càmpings, no pas pocs, tenien o aigües termals o jacuzzis o piscines d'aigua calentona. Sempre que podíem miràvem d'escollir el càmping on poguéssim gaudir d'alguna d'aquestes coses. Era fantàstic acabar el dia ben relaxat. Però no només per això els escollíem, sinó que, a més, l'existència d'aquestes zones implicava que les dutxes es trobaven també en una àrea càlida. Alguns càmpings no tenien zona de dutxes càlida i alguns dies feia tan de fred que no ens vèiem amb cor de dutxar-nos!

En més d'un càmping vam estar al costat mateix de la platja. El de la foto, per exemple. En un hi vam anar a parar només perquè ens feia il·lusió sentir la remor de les onades durant la nit i, també, per poder veure la platja de bon matí, però això últim se'ns va oblidar amb les presses!

23/10/06: Milford Sound

Dia plujós! Un dia de sol, un dia de pluja, un dia de sol, un dia de pluja... Carai!

Enfilem el camí cap al Milford Sound. El Milford és un dels molts fiords que poblen el sud oest de l'illa sud i el més conegut, ja que és fàcilment accessible per carretera. Tot el camí es veu que també és bastant espectacular, però la pluja i la boira no ens ajuda gaire a descobrir-ho. Anem parant, però tampoc massa, ja que hi ha forces punts on no et deixen aturar per perill d'esllavissades. La parada que fem és a fer les fotos de rigor a les Keas que explicava en el post dels Mixons. I poca cosa més.

Quan arribem al final de la carretera encara està plovent, tot i que poc, però hi ha una bona colla de núvols ben negres. I és precisament amb aquest temps que ens trobem davant del Milford Sound. És espectacular, imponent, tenebrós, misteriós, brutal... Fa un temps fastigós i tot i això ens quedem embaladits amb la bellesa de l'espectacle.

Al cap d'una estona comença aclarir-se el dia, els núvols van tocant el dos de mica en mica i apareix un altre Milford, també espectacular però menys que el que hem vist amb mal temps. Llegim que aquesta zona és una de les zones més plujoses de tot el món. Així que no ha estat mala sort veure-ho amb mal temps. De fet, diuen que demà farà sol, així que serem dels pocs afortunats que gaudirem de l'espectacle en totes les seves formes.

Ja és tard, així que avui farem nit per aquí en un descampat que hi ha a la vora d'un refugi, on es pot sopar, descansar en una àmplia sala amb sofàs, revistes i llibres de tot tipus, piano i internet a dos euros l'hora. Demà al matí farem el viatge amb vaixell pel Milford.

22/10/06: Queenstown i Te Anau

Queenstown és la ciutat dels esports de risc per excel·lència de Nova Zelanda. Se'n poden fer en d'altres llocs, però aquí n'hi ha un bon fotimer de concentrats. Nosaltres escollim un dels més lights de tots, em sembla, però almenys calia fer-ne algun. És el shotover jet. Es tracta d'una llanxa motora que va a tota pastilla per un riu on hi ha molt poca altura d'aigua, per un canyó molt estret.

És ben divertit però no fa pas por, tot i que el conductor s'acosta moltíssim a les roques i fa que la llanxa doni voltes sobre sí mateixa. El que és realment dur és el fred que t'agafa a la cara. Un dolor impressionant, sobretot al front. I com que no et pots deixar anar per no sortir volant de la llanxa, es fa etern. Pensava que no podria recuperar el front mai més!!!

Dinem a la vora del llac (sí senyor, un altre llac) i després anem a veure com la gent fa bungy jumping. Me n'agafen ganes, però sóc una cagada i no m'atreveixo a fer-ho. Ha de ser al·lucinant tirar-se d'una altura com aquesta. I el cas, és que es veu clarament que ho tenen molt controlat, ja que veiem com es tira gent de diferents mides i pesos i aconsegueixen que arribin just on comença l'aigua. Però no m'hi veig en cor, què hi farem!




La següent parada és Arrowtown, una ciutat tipus de "l'oeste", molt agradable per passejar-hi i escoltar una mica de jazz ajaguts a l'herba. I més, amb el dia explèndid que ens ha tocat avui.






Acabem el dia anant a veure cuques de llum. Hi ha unes coves, a la vora de Te Anau, on hi viuen un munt de cuques de llum. Et pugen en una barqueta, apaguen tots els llums i es desplacen per dins la cova guiant-se per una corda. Al cap de ben poca estona comences a veure alguns puntets de llum davant teu i de cop i volta en veus cents que t'envolten. És una espectacle preciós!

Mixons autòctons

Nova Zelanda és el país on més tardament hi va arribar l'home. Per aquest motiu, hi ha una bona colla d'ocells sense ales que no es van extingir perquè no tenien depredadors. Diuen que actualment s'estan extingint perquè sí que tenen depredadors: els gats.

Aquests ocells, no només no tenen ales, sinó que alguns d'ells, a més, són molt confiats i no tenen por de l'home. Els ocells que nosaltres vam saber identificar els podeu veure a continuació.

• Pukeko (o Takahe): El Pukeko i el Takahe són dos ocells diferents, però nosaltres els vèiem molt semblants i no sabíem mai si era l'un o l'altre. Els vam veure unes quantes vegades. No marxaven corrents quan ens veien, però quan calia, tocava el dos força ràpid. Guaiteu quin color blau marí més noble que gasten...

• Weka: Aquesta (no sé perquè, però aquest nom em sòna femení) la vam veure per primera vegada passejant, tan tranquil·lament, per on teníem la caravana aparcada, al costat d'altres cotxes. Com si fos casa seva, rondava entre els cotxes, ben a la vora nostra, i fins i tot va entrar per la porta d'un d'ells que estava oberta, va guaitar el que li va semblar i va sortir per l'altra porta. No és un ocell molt bonic, s'assembla força a una gallina fosca. Però aquí la teniu...

• Kiwi: Aquest és l'ocell per excelència de Nova Zelanda. Els neozelandesos s'autoanomenen kiwis. En vam veure uns quants en una reserva d'animals, doncs en llibertat és molt difícil de veure, perquè dormen de dia i surten de nit. A més, només es veuen en el sud-sud de l'illa. No en tenim cap foto, així que, perquè us en feu una idea, aquí estic jo amb un exemple de kiwi, però a tamany molt gran, és clar.
  

Vam veure d'altres ocells, amb ales, també autòctons.

• Kea: Aquest ocell és dolent i llest. Bé, potser dolent no, podríem dir que fa el que sigui per a la seva supervivència. I ho aconsegueix ben bé! Havíem llegit que hi havia uns ocells amb els que s'havia d'anar en compte perquè es menjaven les gomes dels cotxes. I els vam reconèixer de seguida. Vam parar en un lloc on es veia gent i uns ocells força grossos que semblava que no tenien por i no se n'anaven pas. Així que nosaltres vam voler també parar a veure'ls i a fer-los fotos. Els ocells se t'acostaven i deixaven que els fessis fotos de primer pla. En realitat, el que feien, era entretenir-nos, perquè en un segon, mentre nosaltres estàvem absortos mirant-los uns quants van anar volant cap a la nostra caravana i van començar a picar-la. Clarament, anaven a menjar-se les gomes de la caravana mentre ens entretenien. Ens en vam adonar i vam tocar el dos abans que se la cruspissin!

• --: Aquest últim no sabem com es deia, però era molt graciós, perquè caminava al mateix ritme al que t'acostaves i sempre intentant mantenir la mateixa distància respecte a tu. Fixeu-vos amb el pic vermell i llargarut que té, fantàstic per remenar ben endins a la sorra i trobar el cuc més amagat que hi hagi.
  

21/10/06: Parc nacional Mt Aspiring

Ahir un sol impressionant i avui pluja i cel ben gris. Així és la primavera! Tot està més verd, és temporada baixa,... però el temps canvia fàcilment!

Arribem primer al llac Wanaka. Hi arribem una mica tard, perquè ens hem llevat més tard que de costum. Hi passegem una estona i anem a buscar informació per fer alguna ruta. Però com que comença a ploure bastant fort, hem de descartar les rutes a peu i decidim que anirem cap al Parc Nacional Mount Aspiring amb la caravana i que, si no plou massa, anirem parant en els punts més destacats del camí.

Plou a bots i a barrals gairebé tota l'estona. Tot i això, el paisatge no deixa de ser ben bonic: llacs immensos semi-coberts per una espessa boira, boscos frondosos, ponts pels que s'hi ha de passar d'un en un, rius ben alimentats,... Fem alguna parada, però poca estona perquè plou molt. El punt que hem decidit no perdre'ns i anar-hi tan si plou com sinó són les "Blue Pools". La descripció del lloc diu que són només 30 minuts de caminada i que hi ha un pont penjat per creuar el riu. Això últim és el que em fa tenir més ganes de parar-hi. Així que, ens tapem de cap a peus i, plogui el que plogui, arribem a les "Blue Pools". Els color blau cel és bonic, però el que m'agrada més és passar pel pont i saltar i fer-lo moure una mica!

A la tornada comença a parar de ploure i surt el sol. Per fi! Almenys tenim la sort de veure el camí que hem fet abans però ara tot ben il·luminat pel sol i amb uns colors molt intensos gràcies a la pluja que hem estat maleïnt bona part del camí d'anada. Quins colors!!!

20/10/06: Tekapo, Pukaki, Mt Cook i Tasman

El llac Tekapo és la primera parada del dia. Aquest llac s'alimenta d'aigua de glaciar, la qual cosa es nota amb la col·lecció de blaus turquesa que es veuen amb el reflexe del sol, que avui brilla sense ni un núvol que li ho impedeixi. Ens hi estem una estona admirant-ne els colors i els voltants. Al fons hi ha el Mt Cook, nevat, és clar.

Per veure una altra perspectiva del llac anem per un caminet i ens plantem a un camp ple d'ovelles. Acostar-nos a la vora del llac vol dir creuar aquest camp, a peu clar, però enmig de les ovelles. No sé si ens atacaran, passaran de nosaltres o fugiran. Fan lo últim, fugir, però d'una forma ben divertida. Estant la majoria a l'esquerra del camp, van passant, en grups, cap a la dreta, de mica en mica, parant-se uns breus segons a observar-nos per, immediatament, tornar a córrer. Lo divertit és que passant nosaltres pel mig, no calia que es moguessin, perquè estàvem prou lluny. Però totes, sense excepció, es van movent d'una punta a l'altra. No hi entenem gaire d'ovelles, està clar.


La segona parada és al llac Pukaki. És molt semblant al Tekapo, però més gran i amb més blaus turquesa. Després ens dirigim al Mt Cook, vorejant tot el llac. És molt sorprenent i impressionant la visió del Mt Cook, doncs fa molts anys estava creuat per una glacera i això fa que les muntanyes arranquin com a parets imponents des d'on ens trobem nosaltres.

Fem primer una caminada de dues horetes per veure el Mt Cook de més a la vora. Es veu clarament per on avançava aquest glaciar que ara és un gran explanada, buida, que acaba en un llac i algunes restes de glacera. El segon passeig és per acostar-nos al glaciar Tasman, que també s'ha extingit molt però que, amb una mica de sort, podem veure un petit iceberg que es deu haver trencat fa poc i del que es poden veure els blaus que es formen en el seu interior per la pressió a la que està sotmès.

Un dia ben complet i sense un núvol. Fantàstic.

Algunes coses curioses per nosaltres (II)

Vet aquí unes quantes coses més que ens van semblar prou curioses:

• Ens va sobtar que els Maorís anessin descalços força sovint. Te'ls podies trobar passejant pel carrer descalços, al súper també descalços...






• Està tot ple de lavabos públics: en vam trobar un fins i tot en un camí, enmig del bosc, dins un parc nacional; ben camuflat, això sí. Tots aquest lavabos, del primer a l'últim, estaven, sorprentment per nosaltres, netíssims. Vaja, com qualsevol lavabo públic que et pots trobar per aquí, no?
  




• Vam creuar una bona colla de ponts, pels que només passava un sol vehicle i pel qual semblava difícil que la nostra caravana hi aconseguís passar. Però hi passava! Eren ponts de ferro, preciosos, com els de les fotos.








• L'idioma és l'anglès, però la pronunciació és un pèl diferent al que nosaltres estem acostumats. Al principi vam tenir algunes dificultats per comunicar-nos. Fins i tot, la resposta tan senzilla de "Spain" a la típica pregunta de "Where are you from?" vam haver de repetir-la diferents vegades. Nosaltres dèiem 'Ezpéin' i ells esperaven 'Ezpáin'. Les vocals, sobretot, era el que més canviava. Sorprenia com pronunciaven 'Yiz' per dir-nos que 'sí'!!!




• I el cafè, també mereix especial atenció. No som massa cafeters, si en prenem algun acostuma a ser amb poc cafè i una bona quantitat de llet. Així que, en països anglesos, el cafè que prenen és el que ens sol agradar. I el de Nova Zelanda acostumava a ser molt bo, amb un munt de crema per damunt. Lo millor era agafar-ne un de ben gran i anar-lo bevent mentre conduíem amb la caravana.

19/10/06: Arthur Pass (I) i Christchurch

Avui hem arribat a l'equador del viatge. Hem vist moltes coses i les que encara ens queden, però haver passat aquest punt et fa adonar que tot s'acaba, pufff.

En el lloc que avui estem, tenim dues opcions: Arthur Pass o els glaciars. Com que de glaciars ja en vam veure a Argentina, decidim que només si ens sobren dies (difícil), tornarem a veure'ls. Així que carretera, autocaravana i cap a l'Arthur Pass.

Comencem el camí plovent i no para en tota l'estona. Sembla que aquest pas, per creuar d'una costa a l'altra, entre muntanyes, valls, ponts i llacs, ha de ser ben preciós. Però aquest cop no hem tingut la sort de poder-ho veure: la boira i la pluja no ens ha donat treva.

Quan acabem de creuar el pas, el temps canvia radicalment i fa un sol increïble. Hem arribat a Christchurch, una de les poques grans ciutats de NZ. És en gran mesura com totes les altres: els comerços, les oficines, els serveis varis... estan situats al centre i als voltants, les casetes amb els seus jardins. Però aquesta ciutat té, en el seu centre, força encant: és agradable passejar-hi, amb el riu creuant-lo, flors arreu, edificis una mica antics, carrers de colors, gent ajaguda a l'herba,...

Cap al tard anem al Willowbank, una reserva amb alguns animals autòctons i, sobretot, amb Kiwis. Aquests animalons són una de les espècies d'ocells sense ales que habiten Nova Zelanda. A part de ser el símbol de Nova Zelanda, són especials perquè només surten de nit i són molt tímids, així que si no és en una reserva, difícilment els podríem veure. En aquesta reserva hi tenen una zona nocturna i, un cop t'acostumes a la foscor, podem veure'n uns quants remenant el terra amb el seu llargíssim nas.

18/10/06: Costa oest

Avui recorrerem un bon tram de la costa oest; de l'illa sud, és clar. Abans d'arribar-hi tenim un bon tram veient ovelles i vaques, camps i muntanyes.

Primer passem a través de la gorja Buller, l'aigua de la qual sembla talment negra! Arribem a Cape Foulwind, on comencem a trobar-nos immenses roques enmig del mar: són ben negres, retallades per l'aigua del mar i els forts vents que les colpegen. És una zona ben inhòspita. I, a més, fins fa poc feia sol, però s'ha estat tapant i el color gris del cel encara ens ho fa semblar més, d'inhòspit.

La següent parada és a una platja també envoltada de roques, de sorra negra i on l'espuma blanca de l'aigua hi contrasta. Ens pensàvem que això serien els "Pankakes rocks" que estàvem buscant, però no ho sembla. Així que continuem una mica més enllà a veure si els trobem.

I sí, per fi hi arribem. Suposo que s'anomenen "Pankakes rocks" perquè sembla com si algú hagués amuntegat "pankakes" gegants per formar les roques. Són unes roques ben curioses. Algunes d'elles es troben al bell mig del mar, erosionades en la seva base per l'aigua i amb pinta de caure en qualsevol moment. D'altres tenen formes ben curioses. I en d'altres, l'aigua hi trenca amb tanta força que hi fa uns sorolls fortíssims i dispara altes columnes d'aigua ben amunt.

Acabem el dia a Greymouth, en un càmping lletgíssim i que, a més, està al costat d'un cementiri!

Algunes coses curioses per nosaltres (I)

El xoc cultural a Nova Zelanda no va ser, com us podeu imaginar, ni molt menys, gran. Però, tot i això, sempre hi ha forces detalls als que no estàs acostumat, que et sorprenen o que et semblen curiosos.

• Un dels primers que vam veure, que ens va fer més gràcia que altra cosa, va ser el de "Look for trains". Era només un pas a nivell sense barrera. Res extraordinari per nosaltres, però el fet que posés "tu mateix mira si passa algun tren" ens va sobtar.

• Un altre cosa curiosa que ens vam trobar varen ser els llits elàstics. Lo realment curiós fou que ens en vam trobar forces: gairebé tots els càmpings en tenien i algunes cases particulars, que tenien prou espai al jardí, també el tenien plantat. Per la foto es pot veure que ens vam entretenir a provar-los en un càmping, on estàvem més aviat sols.

• I la galeta en forma de nen, amb els seus "m&m" per ulls i botons, també ens va cridar l'atenció. Vam comprar-ne una i la vam penjar al retrovisor de la caravana. Després de les dues primeres mossegades i un ull i un botó menjats, vam decidir que la deixàvem penjada com qui porta el típic "árbol oloroso". Al cap de bastants dies de dur-la, vam haver de despenjar-la en comprovar que la calor havia fet que comencessin a lliscar avall els botons i l'ull restant...

17/10/06: Abel Tasman

El passeig pel parc Abel Tasman comença en un Aquataxi: una llanxa que va recollint i deixant gent per les diferents platges de la costa. Només es pot accedir a elles per mar o caminant però no amb vehicles per terra.

Durant dues horetes, fins arribar al punt que nosaltres hem escollit, gaudim de les vistes i d'unes foques que no s'immuten per la nostra presència.

Fa un dia perfecte per passejar pel parc: assolejat i sense ni un núvol. L'entorn és espectacular: platges d'arena daurada i finíssima, aigües cristal·lines i tot envoltat de bosc. És un paradís, que per sort està protegit.

Per fer el trajecte és necessari passar per un parell de llocs durant una franja horària concreta, justament durant la marea baixa. El primer tram que ens trobem és una zona enorme que es fa difícil d'imaginar que es pugui cobrir d'aigua. Però deu ser així, ja que està bastant ple de closques de petxines, de cargols de mar, de crancs petitons i de tolls d'aigua. Parlant de tolls, la majoria són prou petits per poder-los rodejar, saltar o passar sense que l'aigua ens sobrepassi les botes. Menys un... que el Julio m'avisa que m'hi entrarà aigua però que jo, tossuda com una mula, he volgut creuar sense treure'm les botes i he acabat amb més aigua dins les botes que no pas fora. És fantàstic, perquè podré saber què és tenir els peus en remull mentre fas una passejada d'unes horetes; encara no ho havia provat mai!

Se'ns fa hora de dinar, però com que ens hem retrassat una mica fent fotos i gaudint de tot plegat, calculem que si ens aturem a menjar no podrem creuar el segon pas de marea baixa. Així que endrapem les galetes que duem a la motxilla i no ens aturem (i jo fent xof, xof). Arribem al segon tram de marea baixa amb temps, però ja es nota que l'aigua ha estat pujant i que massa temps no ens quedava.

La platja on hem quedat que ens recolliran és de l'estil de les que hem vist. Estem una estona descansant i prenent el sol. En el camí de tornada fins i tot ens adormim amb el moviment de la llanxa.

16/10/06: Cap a l'illa sud

A les 5 del matí ens hem llevat! Només ens feien companyia els ocells. Però com que el ferry sortia d'hora no hi havia altre remei.

El camí en ferry per anar a l'illa sud és ben preciós, valen força la pena les tres hores de viatge. Hem passat gairebé tota l'estona a fora, gaudint del paisatge. L'arribada és al port de Picton, un poble petit que dóna una gran sensació de calma i pau, fins i tot més de la que ja hem estat sentint des que hem arribat al país.

Continuem el camí cap a la zona de Nelson. Fa un dia fantàstic, així que el camí encara és més preciós. A més, anem gairebé tota l'estona per la carretera que recorre la costa. Ens hem fet un fart de parar i fer fotos.

Fins que arribem a Nelson, on anem a l'i-site per organitzar l'excursió de demà pel Parc Abel Tasman. Ens enduem tota la informació que necessitem i decidim anar cap a Kaiteriteri, que diu la guia que és una de les platges més precioses de Nova Zelanda i també una de les catalogades dins de les cinc primeres del món.

És la més bonica que he vist fins ara, això sens dubte. L'aigua claríssima, els voltants preciosos i, pel que més destaca: l'arena, que és realment daurada! No he pogut evitar-ho i me n'enduc un grapat.

Al costat de la platja hi ha un càmping, així que aquí ens quedarem avui. Com que és temporada baixa hi ha ben poca gent. Aquesta és la part positiva; la negativa és que no hi ha ni un sol lloc obert per anar a sopar, així que toca menjar fideus xinesos "5 minutos y listo".

I-site

Els i-site són les oficines d'informació turística que hi ha al llarg i ample de tot Nova Zelanda. Però les oficines de Nova Zelanda tenen poc a veure amb les que jo estava acostumada a veure.

Gairebé en tots els i-site, sobretot si són en ciutats grans, pots sol·licitar informació de qualsevol part del país: no tenen només informació sobre la regió on es troben sinó que tenen informació de qualsevol ciutat, qualsevol excursió de tot el país, qualsevol hotel,... A més, són molt amables i t'ajuden en tot el que necessitis.

Però lo més al·lucinant de tot no és això. És que pots arribar al país sense cap mena d'idea d'on anar, sense hotel ni transport,... i en un i-site et poden fer tot el recorregut, des del primer a l'últim dia, indicant-te què veuràs, on aniràs, i fent-te totes les reserves d'estància, de transport, d'excursions,... Tot!

Em va semblar impressionant! Jo vinga llegir i llegir i informar-me i, si vols, no fa cap falta. És clar que, jo una cosa així no la podria fer, perquè una part ben important del viatge la faig abans d'anar-hi.

15/10/06: Napier i Wellington

Demà agafarem el ferry per creuar l'estret que separa les dues illes i dirigir-nos a l'illa del sud (South Island), així que avui toca conduir força perquè ens queda un bon tram fins arribar a Wellington, d'on surt el ferry.

Primer hem passat a veure Napier, que diu la guia que és una ciutat d'art deco i tenim curiositat de veure-la. Ens ha agradat menys del que esperàvem, però feia un matí assolejat fantàstic i la col·lecció de cases de tons pastel roses i blaus no ha estat malament del tot. Fins i tot hem entrat en una església on, una bona colla de vells ens han explicat, alhora que ens preguntaven encuriosits d'on érem, que aquella església era la més antiga del poble i, si no ho recordo malament, no tenia més de 200 ays!!!

Després hem fet el camí cap a Wellington. Ha estat terrible. Ha fet un temps fastigós: pluja, boira i vent a tort i a dret. He quedat esgotadíssima de lluitar contra el vent que arrossegava l'autocaravana cap a on li donava la gana.

Després de 6 hores de conducció hem arribat a Wellington. Hem pogut veure una mica la ciutat, que estava bastant buida: com que només hi ha comerços i edificis d'empreses i és diumenge hi havia ben poca gent tombant. Fins i tot, per sopar, hem estat a punt d'anar-nos a menjar un parell de sopes japos que ens quedaven, però hem estat de sort i hem trobat un restaurant obert, on hem menjat força bé i hem tingut la sort de gaudir d'un petit concert de jazz en directe.

14/10/07: Mordor

El pla del dia era fer el Tongariro Crossing: una de les rutes més recomanades a Nova Zelanda, d'unes 8 hores i 17 kilòmetres, pel parc nacional Tongariro. Ens feia especial il·lusió. Però feia uns dies, una noia holandesa que portava 9 mesos de viatge (quina enveja!) ens havia dit que no era possible fer-lo pel mal temps. Així i tot, ahir, el xic del càmping ens va dir que sí que era practicable i ens va fer ell mateix la reserva del bus que ens duria a l'inici del recorregut i ens recolliria després al final.

Tanmateix, en plantar-nos a la porta per ser recollits, ben equipats, ens ha dit que no es podia fer per culpa del vent i ens ha suggerit un camí alternatiu, d'unes 6 hores (i 17 kilòmetres), que també ens permetria gaudir força del parc, però sense patir tant el vent.

En poca estona de camí ens hem sentit a Mordor, el camí que fan els hobbits, a la pel·lícula d'"El senyor dels anells", per la terra de Sauron per destruir l'anell únic. Hem estat rodejats per un paisatge bastant pelat, amb arbustos baixos i espinosos, pedres fosques, rierols i, sobretot, els tres volcans (Ruapehu, Tongariro i Ngauruhoe), encara actius (la última erupció d'un d’ells fou el 1975, per exemple), imponents i nevats. El volcà Ruapehu, si no anem errats, és Mordor.

El paisatge ha estat bastant impressionant, tot i que el dia s’ha mantingut força gris i a estones, fent camí muntanya amunt, també increïblement ventós, fins al punt que feien agafar ganes de fer-se enrera. A mesura que ens acostàvem al final del camí, als llacs Tama, ens anàvem tapant cada vegada més. La tornada, per gairebé el mateix lloc, se'ns ha fet una mica pesada, però hem acabat fent les 6 hores que se suposava duraria el trajecte, amb aturades incloses.

Després de la caminada estàvem força cansats, així que ho hem compensat amb una bona estona de relax a les piscines termals del càmping i amb un sopar boníssim amb peix de primer, peix de segon regat amb un Sauvinyon neozelandès i un gelat deliciós de postre.

La "Kiwi"

El viatge l'hem fet tot en autocaravana, amb la Kiwi (sí, no ens hem esforçat massa amb el nom com es pot veure en la foto). Per mi era la primera vegada. En Julio ja havia passat molts estius, de ben jovenet, de càmping amb una caravana. Però, igualment, l'experiència ha estat pels dos bastant nova.

No sabíem si aguantaríem tants dies en un espai tan reduït, dutxant-nos en càmpings, fent i desfent el llit tots els dies, amb un sostre metàl·lic i menjant i cuinant de tant en tant allí dins. Però vam passar aquests dies la mar de bé i més dies si ens hi haguéssim estat.

La conducció en general no ens ha semblat pas complicada. Canviar l’esquerra per la dreta ha estat prou senzill; només en una ocasió jo m’he equivocat, però deurien ser les vuit del matí i en una avinguda on no hi passava ningú. A vegades ha resultat un pèl difícil conduir per carrers més aviat estrets (i amb voreres inorportunes) donades les mides de l’autocaravana. Però, lo pitjor de tot, ha estat algun dia que ha fet força vent: la gran superfície del vehicle feia que les ventades fortes, que amb un cotxe gairebé ni notaries, amb l’autocaravana es produís un desplaçament lateral més aviat perillós i, per tant, haguéssim de reduir la marxa i estar ben concentrats tota l’estona.

Ha estat una experiència molt recomanable. Principalment, per la llibertat de moviments. No era fins a la tarda, quan el dia s'acabava, que ens plantejàvem on ens quedaríem. Hi ha tants càmpings a Nova Zelanda, que no cal buscar gaire. Només en la zona de més al sud vam haver de conduir una mica més fins a trobar un càmping. Però la major part de les vegades ens permetíem el luxe d'escollir-lo, a poder ser, que tingués spa o que almenys les dutxes estiguessin calentones.

Hem gaudit força també de la part més “poètica”: llevar-nos o adormir-nos, sentint la remor del mar o escoltant una bona colla d’ocellets, trepitjar l’herba humida encara amb lleganyes als ulls, esmorzar un bon bol de cereals mentre el sol comença a sortir, desvetllar-se a mitja nit, apartar les cortines i veure mil estrelles,...

Jo tornaria a recórrer Nova Zelanda amb autocaravana, sense pensar-m’ho (per variar, és clar, jeje).

13/10/06: White Island

Avui hem començat el dia igual que el vam acabar ahir: banyant-nos a les piscines termals, envoltats per la boira que es confonia amb el vapor de l'aigua calenta. Eren les 6:30h, així que estàvem ben sols.

Relaxadíssims, hem tornat a Rotorua per fer la tan esperada excursió en helicòpter a la White Island. Dic esperada, perquè creiem que ha de ser molt emocionant viure una estona al costat d’un volcà actiu, però també, per la novetat de volar en helicòpter. Per altra banda, però, cal confesar que el Julio, encara avui, segueix dient que era un excès, pel cost de l’excursió, que s’ho val, que ho repetiria, però que li suposen un esforç els excessos d’aquest tipus. Jo és que faig les coses sense pensar-les massa, així que...

Ha resultat que l'helicòpter era de només 4 persones: nosaltres dos, el conductor i un alemany que ha pagat de més per recórrer els voltants de Rotorua des de l'aire i que, nosaltres, hem pogut aprofitar de bon grat: el mar de mil tons verdosos i blavosos, llacs a dojo, muntanyes i valls, zones de pastura, volcans extingits,...

La vista de l'illa des de l'helicòpter ha estat al·lucinant. Hem passat unes quantes vegades per damunt del cràter, on una aigua verdosa bullia i alliberava gasos a dojo. A més del cràter, veus com aquest conjunt de materials que arrossega l'aigua es fan a la mar deixant un rastre inconfusible i, que pel que ens ha explicat el guia, alimenta la fauna i converteix la zona en la delícia dels submarinistes.

El passeig per l'illa, de més d'una hora, ens ha fet sentir com a vertaders vulcanòlegs, amb casc i mascareta inclosos. En alguns racons podies sentir com bullia l'aigua ben a prop, en d'altres era el fang el que bombollejava. Hi havia rius de minerals per arreu. També hem vist la fàbrica antiga d’extracció de sofre, que la tancà una erupció, perdent-hi la vida uns quants treballadors. Al cràter no ens hi hem acostat pas gaire, no fos cas que hi hagués esllevissades i no ho poguéssim explicar. Jo m’he embutxacat un record de l’illa, en forma de pedres volcàniques.

A la tarda ens hem dirigit cap al Tongariro National Park, passant abans a veure una altra zona de fumeroles, l’anomenada “Cràters de la lluna”. No deixa de sorprendre’m veure una explanada d’on hi surt fum de tots els racons.

Era una mica fosc quan hem arribat al parc. I ha estat precisament això el que ens ha fet adonar-nos de la tenebrositat de la zona on es va rodar Mordor...

12/10/06: Rotorua (2)

Facareguareguareguareguarewaaaaaaaaa!!!

O el que ben escrit seria Whakarewarewa, és un poblet que viu al voltant d'una de les zones geotermals de Rotorua. I és on hem estat avui al matí. Tot i que ha fet un fred que pela i una pudor de sofre a estones nauseabunda, no ens hem perdut ni una de les fumeroles, ni una de les basses de fang bombollejant i gairebé hipnotitzants i ni un dels estancs amb aigües que, per l’acumulació de diferents minerals, tenen tot de colors diferents i vius. El que no hem vist amb tota la seva plenitud ha estat el géiser, que no semblava amb masses intencions d'alçar-se fins gaire amunt.

A la tarda hauríem d'haver fet l'excursió amb helicòpter però el vent ho ha impedit. Així que ho hem endarrerit per demà al matí. Esperem poder-ho fer!

A canvi, hem anat a una altra zona geotermal: Wai-o-tapu. Quins colors més impressionants! La "Champagne pool", per exemple, deu tenir qualsevol de les gradacions de colors taronges i grocs existents. Em sembla molt curiós que uns minerals, com l'arsènic i el sofre entre d'altres, puguin generar aquest colors tan vistosos. A més, pensar que vas passejant per una zona que a sota té activitat geotèrmica, que avui hi ha un forat en un lloc i que demà es pot col·lapsar en un altre lloc i sorgir d'allí aigua bullint amb un nou color, ho fa realment excitant.

I, si encara no estàvem prou fascinats per Rotorua, el súmmum ha estat anar a un spa. Hem gaudit una bona estona passant de piscina en piscina, començant per la més freda, de 36 graus i acabant a la més calenta, de 40 o 42 graus. Tot a l’aire lliure. El canvi entre piscina i piscina el féiem ben ràpid, no feia pas calor a l’exterior. Però un cop estàs dins l’aigua a fora ja hi pot fer el fred que faci falta!

Hem pogut comprovar que l’aigua d’aquest spa és ben natural, doncs es veu perfectament el riu d’aigua bullint i fumejant que passa just pel costat de l’spa i, del qual, es recull l’aigua, es recondueix per refredar-la i així aconseguir la temperatura convenient. I com a natural que és, conté tot de minerals que la fan ben saludable.

Per arrodonir el dia, ha resultat que l’spa permetia acampar. Així que ja ens hi quedem fins demà.

Quin relax!!!

Haka

Tot i que la cultura maorí té un bon regitzell de balls i cants diferents, el Haka n'és el més conegut. Bàsicament, deu ser així, si no és que hi ha alguna altra raó que desconec, perquè els All Blacks, l'imbatible equip de rugby neozelandès, el balla abans de començar qualsevol partit.

El Haka va començar essent un ball que es feia previ a una guerra, per intentar intimidar l'enemic. Avui en dia es realitza també com a benvinguda en una ceremònia.

Nosaltres el vam veure en unes quantes ocasions, juntament amb altres balls i cançons. Abans de començar et demanen que no riguis, tot i que pot fer una mica de gràcia. I tant si en fa! Jo vaig haver de fer esforços per no riure quan van començar a fer expressions grotesques, treure la llengua i obrir els ulls gairebé fins que els sortien de les òrbites.

Però a banda d'això, la vitalitat, força, arrogància i poder del Haka em va semblar majestuós i no me'n vaig cansar de veure'l. Si voleu veure'n algun video no us ho perdeu: Com es balla el Haka i Videos de Haka amb els All Blacks.

11/10/06: Rotorua

Rotorua és el nostre pròxim destí. És una de les zones geotermals més conegudes del món, amb géisers, piscines de fang bullint, aigües termals naturals, fumeroles que surten de qualsevol forat a terra i una fortor de sofre més aviat desagradable. Hem pensat que segurament ens hi estarem un parell de dies, perquè hi ha força a veure i fer.

M’he llevat decidida a conduir jo. Com que és molt d’hora no trobarem gairebé ningú per la carretera, així que és un bon moment per posar-m’hi. Al principi ho he passat una mica malament, però de mica en mica m’hi he acostumat i m’ha semblat genial.

Per cert, ahir amb tota la intenció del món vam escollir un càmping al costat d’una platja per llevar-nos de bon matí i gaudir-ne. Però se’ns ha oblidat acostar-nos-hi, déu ni do!

El camí a Rotorua ha estat força llarg i a més hem tornat a tenir el mateix problema d’ahir amb la caravana. Intuïm que hi ha d’haver una fuga d’aigua en algun lloc, així que truquem a la companyia que ens l’ha llogat i ens fan anar a un garatge perquè ho arreglin. Mentre esperem ja es comença a sentir l’olor de pet que no ens abandonarà, com “rexona”, durant aquests dies.

Després d’això anem a l’i-site (algun dia us en parlaré d’aquest lloc) a fer la reserva pel que pot ser una de les experiències més al·lucinants i impressionants del viatge: vol en helicòpter i passeig per una illa que és un volcà en erupció. En principi, si el temps ho permet, ho farem demà a la tarda.

Pel vespre hem contractat un sopar amb espectacle maorí. Rotorua és una de les zones on hi viuen més maorís, per tant, tot i que sabem que serà molt turístic, creiem que val la pena veure-ho. A més, el sopar es tracta d’un Hangi, que consisteix en fer un forat a terra, introduir-hi el menjar en capes i coure’l, cobert i durant hores, mitjançant unes pedres que en conserven l’escalfor.

L’experiència ha estat: interessant perquè hem conegut força elements de la cultura maorí, intensa perquè he gaudit molt veient com ballaven el “Haka” (també us en parlaré més endavant), saborosa perquè el menjar estava molt bo i, com no, turística per les cançonetes al bus, “l’agafeu-vos de les mans per acomiadar-nos” i “l’ara ja podeu anar a comprar a la nostra fabulosa botiga”.

Just a note

When I started the blog my purpose was to write it in both languages, Catalan because is my mother tongue and English because I would like to improve it some more. But I've decided to give up translating it in english: on one side I don't have enough time to translate every single post and, on the other side, my english is still a little poor to post in a blog and, moreover, I've always asked Julio to correct it or re-write it which was never the point when I decided to do the translation.

I hope you forgive me.

10/10/06: Bay of Islands

Avui ens dirigirem a Bay of Islands, la zona més al nord on estarem. Es tracta d’una badia amb més de 150 illes on agafarem alguna excursió per passejar-nos-hi i veure si ens acompanyen els dofins que la poblen.

Com que ens hem llevat a les 6 del matí, com a bons viatgers que som, a les 9 ja estem a Pahia amb l’excursió contractada. És una sort viatjar en aquesta època, ja que no hi ha massificacions. Pots tenir mala sort i que plogui molt, però de moment avui sembla que farà sol, tot i que no es pot cantar victòria pel que hem pogut comprovar fins ara (i sinó, llegiu el post anterior!).

Les vistes a la badia són ben boniques: l’aigua blavíssima, les illes ben verdes i les roques ben escarpades. Hem estat de sort i els dofins ens han acompanyat una bona estona. Em sembla que aquest viatge em comença a encantar. Ja sé que he vist dofins al zoo, però aquests són salvatges i és per pròpia iniciativa que salten i es fan veure.

Dinem una pizza de marisc boníssima i fem camí cap al sud, però per l’altre costat de l’illa. Anem a veure un bosc de Kauris, que segons diu la guia són uns arbres immensos només comparables a les sequoies. Jo no he vist sequoies (tot arribarà) però a Argentina vaig veure uns arbres que em van semblar immensos.

Creia que no m’impressionarien pas tant, però la immensitat dels Kauris m’ha deixat sense paraules: no són els arbres més alts que he vist ni els més amples, però sí els més alts i amples alhora. El primer d’ells, el “Tane Mahuta” o “Rei de la selva”, diu que té uns 2000 anys i no ho penso posar en dubte. Qualsevol foto que li fem no mostrarà la seva immensitat: heu de veure-ho en persona.

El final del dia ha tingut dues situacions complicades. La primera ha estat amb la caravana: s’escalfava i hem hagut d’aturar-nos per afegir-hi aigua després de veure que el dipòsit estava ben sec. Ha estat però, molt reconfortant, tenir al costat un xic escocès que treballa per la zona, que s’ha aturat a veure què ens passava. La segona ha estat amb la dutxa nocturna: tocava dutxa, fent un fred que pela, en un bany gens calentó, però com que no hi havia ningú, els dos junts, en la de dones!

---

Today we will head towards Bay of Islands, the most northern place we will be visiting in NZ. We will do a half-day cruise around the more than 150 islands that make it, hoping to see some dolphins as well.

Since we woke up at 6 (such good travellers we are), at 9 we are in Pahia, with the trip booked and ready to go. If you have the luck to travel during this season, you won't find any crowds. But beware of the showers! It is sunny today, but in The North you never know (look at the previous post!).

Sights are great all along the bay: intense blue waters paired with beautiful green islands and scraped rocks. Dolphins seem to have fun swimming around us, jumping and showing themselves. I think I'm starting to love this trip. This doesn't feel exactly like a Zoo.

Delicious seafood pizza for lunch before departing towards the other side of the island, where a Kauri forest, only comparable to sequoias according to our guidebook, is waiting for us. I've never seen sequoias (yet!), but we saw inmense trees in Argentina.

I wouldn't have bet on it, but Kauris left me without words: maybe not the tallest, maybe not the widest, but very close to both, and in the same tree. The first one, named "Tane Mahuta" (King of the forest), is said to have around 2000 years. No photo will ever be faithful to its inmensity: you need to see it with you own eyes.

Two delicate moments during the day: first the caravan, its engine getting so hot we had to stop and add more water. A nice scottish guy passing by stayed with us until we had the problem solved. That felt really good. Second was shower time, at night, freezing outside, and worse, freezing also inside, together in lady's restrooms (nobody around).

Lo temps / Weather

El temps a Nova Zelanda va ser força variat. Però concretament, al nord de l'illa nord, va ser on més ens va sorprendre aquesta varietat, ja que en una hora podia canviar vint vegades el temps: pluja fina, pluja forta, sol, vent, sol i vent, pluja i vent, pluja i sol,... Semblava que el temps s'hagués tornat boig.

Ens pensàvem que tot Nova Zelanda seria així, però va resultar que no, que bàsicament era allí al nord. Després, parlant amb un neozelandès en un bar de poble, ens va fer notar que en ser la zona nord tan estreta era la influència dels dos mars que l'envoltaven que feien que el temps canviés tan sovint.

També vam adonar-nos com de diferent pot ser el temps en dos vessants diferents d'una muntanya: mentre a l'oest hi plovia a bots i a barrals, a l'est, després de creuar l'Arthur's Pass, hi feia un sol increïble.

---

Weather in the north island surprised us a lot, specially in the far north. Within an hour weather can change twenty times: drizzles, showers, wind, sun, rain again, wind and rain, sun and wind, sun and rain... As if weather had become crazy.

At first we thought it would be like this across NZ, but we were wrong. Seems like this just happens in the north. Many days later we understood the reason after talking to a nice kiwi in a village bar: the far north land is very narrow, so weather influence from both seas is very high.

We also noticed how mountains can be weather barriers. At the same time heavy rain was falling in the east, the sun was shining brightly in the west. Just cross Arthur's Pass and voilà.

09/10/06: Auckland - Bay of Islands

Era cert, a les 4 del matí ens hem desvetllat. Però ens hem posat a dormir altra vegada i fins a les 7 no ens hem llevat. Intentem fer una mica de pla pels propers dies, per calcular més o menys quin dia voldrem el ferry per creuar les dues illes, però no ens queda clar, així que ja ho anirem decidint sobre la marxa.

De bon matí ens plantem al museu "Auckland Memorial Museum" on anem amb la intenció de veure la gran col·lecció de peces maorís que tenen. És molt interessant per començar a conèixer una mica com vivien els primers habitants de Nova Zelanda.

Després anem a recollir la caravana. Em sembla molt gran! Començarà conduint el Julio, jo ja ho faré, però de bones a primeres em fa més aviat por. Parem a comprar algunes coses bàsiques per la caravana i ens dirigim cap a Bay of Islands.

Entre una cosa i l'altre s'ha fet tard i no arribarem a Pahia (base per visitar Bay of Islands), així que ens quedem a dormir a Whangarei. M'he començat a estressar una mica només de pensar el munt de coses que tinc a la llista per veure i de com passa el temps. Més val que em calmi que estic de vacances!!! A partir de demà ja canviarem l'horari per aprofitar les hores de sol: dormir a les 22h i llevar-nos a les 6h.

La primera nit a la caravana ha estat força divertida: per començar hem utilitzat paper de vàter com a tovallons, gairebé ens descuidem posar el fre de mà i per arrodonir-ho hem dormit amb un sol nòrdic individual perquè no me n'havia adonat que n'hi havia dos.

---

Julio was right, we woke up at 4 AM, but we went back to sleep. Finally we get up at 7 and try to do some planning for the following days: it would be great to know when to leave towards the south island. But it is not easy, so we defer the decision.

Early in the morning we go to the Auckland Memorial Museum to see their large collection of Maori and pacific treasures. An excellent first contact with Maori history and way of life.

After that we go pick up the caravan. It looks so big! Julio will drive until I get feel more confident with it. We stop to buy some basic stuff for the caravan and head towards Bay of Islands.

By no chance can we arrive into Pahia before it gets dark, so we decide to stay in Whangarei. I’ve started to feel stressed by just thinking about the many places we want to go and how fast the time goes by. But hey, I’m on vacation, so I’d rather calm down a bit. We decide to go to bed a 22 and get up at 6 to make the most of sunlight.

Our first night in the caravan is quite funny: we need to use toilet paper as napkins, we almost forget to handbrake the caravan and we sleep with a single duvet because I didn’t realise we had two!!!

06/10/06 - 08/10/06: Auckland

Hem sortit el dia 6 de Barcelona i arribem a Auckland el dia 8 a les 7 del matí, després de parar a Londres i a Los Ángeles. Unes 36 horetes (casi res) des del moment que ens llevem fins que arribem al destí. El viatge no ha estat tan terrible com esperava però el cos està una mica desorientat després dos esmorzars, dos sopars i dormir a estones.

Anem directes a l'hotel, la primera nit hem decidit dormir en un hotel. Dutxa imprescindible i a passejar. A estones surt una mica el sol, plou i fa vent: ja anirem aprenent que aquesta combinació és molt freqüent al nord de l'illa nord. Ens prenem un deliciós Frapuccino per començar amb forces.

Primer agafem un ferri que ens duu a l'illa Waiheke, destí de cap de setmana de la gent d'Auckland: platges boniques i molta verdor. A la tarda fem cap a Devonport, un barri tranquil i agradable de les afores de la ciutat, amb el mont Victòria (un antic volcà) amb excel·lents vistes d'Auckland. Prenem un cafè tamany bol de cereals després de demanar-lo per segona vegada a la cambrera, que s’havia oblidat dels únics clients que hi havia.

Aviat serà fosc, així que pugem a la Sky Tower per veure la ciutat. Veiem que hi ha la possibilitat de fer “sky jump”, potser quan tornem un altre any... La vista és espectacular: edificis immensos, casetes, mar per tot arreu,... Com que ja és tard decidim quedar-nos-hi a sopar i així veure després la vista nocturna. Buffet de peix: el sushi, fantàstic.

Estem rebentats. Ens posem a dormir a les 10 de la nit. Demà al matí ja farem el planning pels pròxims dies. En Julio diu que segurament ens despertarem cap a les 4 de la nit, pel canvi horari.

---

We’ve been up about 36 hours between the moment the alarm clock rang in Barcelona the 6th of October and until our arrival in Auckland, 7AM of the 8th. Not bad. We’ve done just two stops: London and Los Angeles.

We head to the hotel where we had planned to spend one night. A shower is a must, then we go for a walk. The weather is variable: at times sunny, often rainy and quite windy. We don't know yet, but this is our first lesson about the weather in the north of the north island: always variable, to say the least.

First we take a ferry to Waiheke island: nice beaches and lots of vegetation in THE aucklanders weekend spot. In the afternoon we stop at Devonport, a quiet and nice district around Mt Victoria (once a volcano), with great views of the city. We pause for a huge coffee, not before ordering it twice since the waitress seemed to have forgotten the only customers she had.

It’s getting dark so we go to the Sky Tower to enjoy spectacular city views: very high buildings with small houses around them. And the sea, all over. We defer Sky Jump for our next visit to the city or just never, whatever happens last. It gets late enough to have dinner up there. Buffet with good sushi and better views.

We go to bed at 10pm, broken. Planning deferred for the next day. Julio says we will probably be awoken at 4am due to jet lag.

05/10/06: Fugitiva / Fugitive

Les dues últimes setmanes han estat una bogeria a la feina: mil problemes i mil coses a fer, un estrés que no havia patit mai abans. Tinc unes ganes boges de marxar i oblidar-ho tot tan ràpid com pugui.

Demà agafem "els avions" de bon matí. M'acomiado de tothom i cap a casa a enllestir la maleta.

A la bústia hi ha una notificació que m'informa que he de recollir un certificat a correus. No sé què pot ser, però les sigles J.E.Z. em fan malpensar i rebuscant per internet descobreixo de què es tracta: m'ha tocat formar part de la taula electoral del dia 1 de novembre!!! I tornarem de les vacances justament el dia 1 a la tarda!!!

Com que no tinc ni temps d'anar a correus ni de donar explicacions de cap mena he decidit que no aniré buscar el certificat. Esperem que no hi hagi conseqüències per ser una fugitiva de la llei. Que em busquin!!!

---

Last fortnight has been a nightmare at work: plenty of problems and lots of things to finish. An amount of stress never experienced before. I'm looking forward these so much expected holidays.

Tomorrow we’re leaving in the very morning. So I just say goodbye to everybody and address home for packing.

There is a suspicious J.E.Z notification in the letter box. After a bit of internet research, it happens to be a call for presence in an electoral table for november 1st, just the day we will be returning from vacation.

I don’t even have the time to collect the notification, hence I’ll become a law fugitive!!!

Subjectivitat sobretot / Disclaimer

Quan fas un viatge a qualsevol lloc sempre tornes amb unes impressions que poden ser encertades però també completament errònies. Quantes vegades he sentit a dir que Holanda és així o aixà per gent que hi ha estat uns dies i que jo sé que no és cert després de viure-hi dos anys. I, fins i tot, jo que hi he estat vivint, hi ha força coses que desconec.

Viatjar és fantàstic, però el que vertaderament et permet conèixer una zona és viure-hi un bon temps. Llàstima que la vida sigui tan i tan curta, sinó seria fantàstic viure una temporada en uns quants llocs.

Per això, abans de començar el viatge en la memòria (i les notes de la llibreta, jeje) sóc ben conscient que en cap cas les experiències i sensacions aquí exposades seran veritats absolutes, ja que penso ser tan subjectiva com pugui. A més, tot el que explicaré és fruit d'una situació particular: un viatge de plaer, de només tres setmanes, compartit amb la persona escollida, sense mancances i en la millor de les situacions personals.

Espero que us agradi la meva subjectivitat.

---

Travel abroad, and you will come back with a good (and unknown) mixture of right and wrong impressions about what you have seen. How many times have I heard wrong statements about Holland from people who visited it for a few days? I spent two years working and living there, yet there are plenty of details that I simply ignore.

Travelling is great, but what really allows one to know a place is spending there a good amount of time. Unfortunately, life is way too short. Otherwise it would be fantastic to spend enough time in different places.

Hence, before starting the trip from my memories (and from my notebook, haha), I am fully aware that in no case will the experiences and feelings related here aim at absolute truth. In fact, I plan to be as subjective as possible. Besides, what I will relate here is the result of a specific situation: a three-week only leisure trip, together with the person of my choice, without any lacks and in the best possible personal situation.

I hope you like my subjectivity.

El títol /The title

Segons diuen, quan els Maorís arribaren a la terra ara anomenada Nova Zelanda veieren un gran núvol blanc i per això l'anomenaren Aotearoa (Ao = núvol, tea = blanc, roa = gran).

Creek o rierol va ser una de les poques paraules angleses que vam veure una infinitat de vegades al llarg del nostre recorregut per ambdues illes però que no vam acabar de tenir clar quin podia ser el seu significat.

---

When Maoris first arrived into what's currently known as New Zealand, it is said they saw a big, white cloud, hence the name Aotearoa (Ao = cloud, tea = white, roa = long).

"Creek" is one of the few english words we saw a million times during our trip through the two islands, yet we couldn't figure out its actual meaning.