15/10/06: Napier i Wellington

Demà agafarem el ferry per creuar l'estret que separa les dues illes i dirigir-nos a l'illa del sud (South Island), així que avui toca conduir força perquè ens queda un bon tram fins arribar a Wellington, d'on surt el ferry.

Primer hem passat a veure Napier, que diu la guia que és una ciutat d'art deco i tenim curiositat de veure-la. Ens ha agradat menys del que esperàvem, però feia un matí assolejat fantàstic i la col·lecció de cases de tons pastel roses i blaus no ha estat malament del tot. Fins i tot hem entrat en una església on, una bona colla de vells ens han explicat, alhora que ens preguntaven encuriosits d'on érem, que aquella església era la més antiga del poble i, si no ho recordo malament, no tenia més de 200 ays!!!

Després hem fet el camí cap a Wellington. Ha estat terrible. Ha fet un temps fastigós: pluja, boira i vent a tort i a dret. He quedat esgotadíssima de lluitar contra el vent que arrossegava l'autocaravana cap a on li donava la gana.

Després de 6 hores de conducció hem arribat a Wellington. Hem pogut veure una mica la ciutat, que estava bastant buida: com que només hi ha comerços i edificis d'empreses i és diumenge hi havia ben poca gent tombant. Fins i tot, per sopar, hem estat a punt d'anar-nos a menjar un parell de sopes japos que ens quedaven, però hem estat de sort i hem trobat un restaurant obert, on hem menjat força bé i hem tingut la sort de gaudir d'un petit concert de jazz en directe.

14/10/07: Mordor

El pla del dia era fer el Tongariro Crossing: una de les rutes més recomanades a Nova Zelanda, d'unes 8 hores i 17 kilòmetres, pel parc nacional Tongariro. Ens feia especial il·lusió. Però feia uns dies, una noia holandesa que portava 9 mesos de viatge (quina enveja!) ens havia dit que no era possible fer-lo pel mal temps. Així i tot, ahir, el xic del càmping ens va dir que sí que era practicable i ens va fer ell mateix la reserva del bus que ens duria a l'inici del recorregut i ens recolliria després al final.

Tanmateix, en plantar-nos a la porta per ser recollits, ben equipats, ens ha dit que no es podia fer per culpa del vent i ens ha suggerit un camí alternatiu, d'unes 6 hores (i 17 kilòmetres), que també ens permetria gaudir força del parc, però sense patir tant el vent.

En poca estona de camí ens hem sentit a Mordor, el camí que fan els hobbits, a la pel·lícula d'"El senyor dels anells", per la terra de Sauron per destruir l'anell únic. Hem estat rodejats per un paisatge bastant pelat, amb arbustos baixos i espinosos, pedres fosques, rierols i, sobretot, els tres volcans (Ruapehu, Tongariro i Ngauruhoe), encara actius (la última erupció d'un d’ells fou el 1975, per exemple), imponents i nevats. El volcà Ruapehu, si no anem errats, és Mordor.

El paisatge ha estat bastant impressionant, tot i que el dia s’ha mantingut força gris i a estones, fent camí muntanya amunt, també increïblement ventós, fins al punt que feien agafar ganes de fer-se enrera. A mesura que ens acostàvem al final del camí, als llacs Tama, ens anàvem tapant cada vegada més. La tornada, per gairebé el mateix lloc, se'ns ha fet una mica pesada, però hem acabat fent les 6 hores que se suposava duraria el trajecte, amb aturades incloses.

Després de la caminada estàvem força cansats, així que ho hem compensat amb una bona estona de relax a les piscines termals del càmping i amb un sopar boníssim amb peix de primer, peix de segon regat amb un Sauvinyon neozelandès i un gelat deliciós de postre.

La "Kiwi"

El viatge l'hem fet tot en autocaravana, amb la Kiwi (sí, no ens hem esforçat massa amb el nom com es pot veure en la foto). Per mi era la primera vegada. En Julio ja havia passat molts estius, de ben jovenet, de càmping amb una caravana. Però, igualment, l'experiència ha estat pels dos bastant nova.

No sabíem si aguantaríem tants dies en un espai tan reduït, dutxant-nos en càmpings, fent i desfent el llit tots els dies, amb un sostre metàl·lic i menjant i cuinant de tant en tant allí dins. Però vam passar aquests dies la mar de bé i més dies si ens hi haguéssim estat.

La conducció en general no ens ha semblat pas complicada. Canviar l’esquerra per la dreta ha estat prou senzill; només en una ocasió jo m’he equivocat, però deurien ser les vuit del matí i en una avinguda on no hi passava ningú. A vegades ha resultat un pèl difícil conduir per carrers més aviat estrets (i amb voreres inorportunes) donades les mides de l’autocaravana. Però, lo pitjor de tot, ha estat algun dia que ha fet força vent: la gran superfície del vehicle feia que les ventades fortes, que amb un cotxe gairebé ni notaries, amb l’autocaravana es produís un desplaçament lateral més aviat perillós i, per tant, haguéssim de reduir la marxa i estar ben concentrats tota l’estona.

Ha estat una experiència molt recomanable. Principalment, per la llibertat de moviments. No era fins a la tarda, quan el dia s'acabava, que ens plantejàvem on ens quedaríem. Hi ha tants càmpings a Nova Zelanda, que no cal buscar gaire. Només en la zona de més al sud vam haver de conduir una mica més fins a trobar un càmping. Però la major part de les vegades ens permetíem el luxe d'escollir-lo, a poder ser, que tingués spa o que almenys les dutxes estiguessin calentones.

Hem gaudit força també de la part més “poètica”: llevar-nos o adormir-nos, sentint la remor del mar o escoltant una bona colla d’ocellets, trepitjar l’herba humida encara amb lleganyes als ulls, esmorzar un bon bol de cereals mentre el sol comença a sortir, desvetllar-se a mitja nit, apartar les cortines i veure mil estrelles,...

Jo tornaria a recórrer Nova Zelanda amb autocaravana, sense pensar-m’ho (per variar, és clar, jeje).

13/10/06: White Island

Avui hem començat el dia igual que el vam acabar ahir: banyant-nos a les piscines termals, envoltats per la boira que es confonia amb el vapor de l'aigua calenta. Eren les 6:30h, així que estàvem ben sols.

Relaxadíssims, hem tornat a Rotorua per fer la tan esperada excursió en helicòpter a la White Island. Dic esperada, perquè creiem que ha de ser molt emocionant viure una estona al costat d’un volcà actiu, però també, per la novetat de volar en helicòpter. Per altra banda, però, cal confesar que el Julio, encara avui, segueix dient que era un excès, pel cost de l’excursió, que s’ho val, que ho repetiria, però que li suposen un esforç els excessos d’aquest tipus. Jo és que faig les coses sense pensar-les massa, així que...

Ha resultat que l'helicòpter era de només 4 persones: nosaltres dos, el conductor i un alemany que ha pagat de més per recórrer els voltants de Rotorua des de l'aire i que, nosaltres, hem pogut aprofitar de bon grat: el mar de mil tons verdosos i blavosos, llacs a dojo, muntanyes i valls, zones de pastura, volcans extingits,...

La vista de l'illa des de l'helicòpter ha estat al·lucinant. Hem passat unes quantes vegades per damunt del cràter, on una aigua verdosa bullia i alliberava gasos a dojo. A més del cràter, veus com aquest conjunt de materials que arrossega l'aigua es fan a la mar deixant un rastre inconfusible i, que pel que ens ha explicat el guia, alimenta la fauna i converteix la zona en la delícia dels submarinistes.

El passeig per l'illa, de més d'una hora, ens ha fet sentir com a vertaders vulcanòlegs, amb casc i mascareta inclosos. En alguns racons podies sentir com bullia l'aigua ben a prop, en d'altres era el fang el que bombollejava. Hi havia rius de minerals per arreu. També hem vist la fàbrica antiga d’extracció de sofre, que la tancà una erupció, perdent-hi la vida uns quants treballadors. Al cràter no ens hi hem acostat pas gaire, no fos cas que hi hagués esllevissades i no ho poguéssim explicar. Jo m’he embutxacat un record de l’illa, en forma de pedres volcàniques.

A la tarda ens hem dirigit cap al Tongariro National Park, passant abans a veure una altra zona de fumeroles, l’anomenada “Cràters de la lluna”. No deixa de sorprendre’m veure una explanada d’on hi surt fum de tots els racons.

Era una mica fosc quan hem arribat al parc. I ha estat precisament això el que ens ha fet adonar-nos de la tenebrositat de la zona on es va rodar Mordor...