19/10/06: Arthur Pass (I) i Christchurch

Avui hem arribat a l'equador del viatge. Hem vist moltes coses i les que encara ens queden, però haver passat aquest punt et fa adonar que tot s'acaba, pufff.

En el lloc que avui estem, tenim dues opcions: Arthur Pass o els glaciars. Com que de glaciars ja en vam veure a Argentina, decidim que només si ens sobren dies (difícil), tornarem a veure'ls. Així que carretera, autocaravana i cap a l'Arthur Pass.

Comencem el camí plovent i no para en tota l'estona. Sembla que aquest pas, per creuar d'una costa a l'altra, entre muntanyes, valls, ponts i llacs, ha de ser ben preciós. Però aquest cop no hem tingut la sort de poder-ho veure: la boira i la pluja no ens ha donat treva.

Quan acabem de creuar el pas, el temps canvia radicalment i fa un sol increïble. Hem arribat a Christchurch, una de les poques grans ciutats de NZ. És en gran mesura com totes les altres: els comerços, les oficines, els serveis varis... estan situats al centre i als voltants, les casetes amb els seus jardins. Però aquesta ciutat té, en el seu centre, força encant: és agradable passejar-hi, amb el riu creuant-lo, flors arreu, edificis una mica antics, carrers de colors, gent ajaguda a l'herba,...

Cap al tard anem al Willowbank, una reserva amb alguns animals autòctons i, sobretot, amb Kiwis. Aquests animalons són una de les espècies d'ocells sense ales que habiten Nova Zelanda. A part de ser el símbol de Nova Zelanda, són especials perquè només surten de nit i són molt tímids, així que si no és en una reserva, difícilment els podríem veure. En aquesta reserva hi tenen una zona nocturna i, un cop t'acostumes a la foscor, podem veure'n uns quants remenant el terra amb el seu llargíssim nas.

18/10/06: Costa oest

Avui recorrerem un bon tram de la costa oest; de l'illa sud, és clar. Abans d'arribar-hi tenim un bon tram veient ovelles i vaques, camps i muntanyes.

Primer passem a través de la gorja Buller, l'aigua de la qual sembla talment negra! Arribem a Cape Foulwind, on comencem a trobar-nos immenses roques enmig del mar: són ben negres, retallades per l'aigua del mar i els forts vents que les colpegen. És una zona ben inhòspita. I, a més, fins fa poc feia sol, però s'ha estat tapant i el color gris del cel encara ens ho fa semblar més, d'inhòspit.

La següent parada és a una platja també envoltada de roques, de sorra negra i on l'espuma blanca de l'aigua hi contrasta. Ens pensàvem que això serien els "Pankakes rocks" que estàvem buscant, però no ho sembla. Així que continuem una mica més enllà a veure si els trobem.

I sí, per fi hi arribem. Suposo que s'anomenen "Pankakes rocks" perquè sembla com si algú hagués amuntegat "pankakes" gegants per formar les roques. Són unes roques ben curioses. Algunes d'elles es troben al bell mig del mar, erosionades en la seva base per l'aigua i amb pinta de caure en qualsevol moment. D'altres tenen formes ben curioses. I en d'altres, l'aigua hi trenca amb tanta força que hi fa uns sorolls fortíssims i dispara altes columnes d'aigua ben amunt.

Acabem el dia a Greymouth, en un càmping lletgíssim i que, a més, està al costat d'un cementiri!