22/10/06: Queenstown i Te Anau

Queenstown és la ciutat dels esports de risc per excel·lència de Nova Zelanda. Se'n poden fer en d'altres llocs, però aquí n'hi ha un bon fotimer de concentrats. Nosaltres escollim un dels més lights de tots, em sembla, però almenys calia fer-ne algun. És el shotover jet. Es tracta d'una llanxa motora que va a tota pastilla per un riu on hi ha molt poca altura d'aigua, per un canyó molt estret.

És ben divertit però no fa pas por, tot i que el conductor s'acosta moltíssim a les roques i fa que la llanxa doni voltes sobre sí mateixa. El que és realment dur és el fred que t'agafa a la cara. Un dolor impressionant, sobretot al front. I com que no et pots deixar anar per no sortir volant de la llanxa, es fa etern. Pensava que no podria recuperar el front mai més!!!

Dinem a la vora del llac (sí senyor, un altre llac) i després anem a veure com la gent fa bungy jumping. Me n'agafen ganes, però sóc una cagada i no m'atreveixo a fer-ho. Ha de ser al·lucinant tirar-se d'una altura com aquesta. I el cas, és que es veu clarament que ho tenen molt controlat, ja que veiem com es tira gent de diferents mides i pesos i aconsegueixen que arribin just on comença l'aigua. Però no m'hi veig en cor, què hi farem!




La següent parada és Arrowtown, una ciutat tipus de "l'oeste", molt agradable per passejar-hi i escoltar una mica de jazz ajaguts a l'herba. I més, amb el dia explèndid que ens ha tocat avui.






Acabem el dia anant a veure cuques de llum. Hi ha unes coves, a la vora de Te Anau, on hi viuen un munt de cuques de llum. Et pugen en una barqueta, apaguen tots els llums i es desplacen per dins la cova guiant-se per una corda. Al cap de ben poca estona comences a veure alguns puntets de llum davant teu i de cop i volta en veus cents que t'envolten. És una espectacle preciós!

Mixons autòctons

Nova Zelanda és el país on més tardament hi va arribar l'home. Per aquest motiu, hi ha una bona colla d'ocells sense ales que no es van extingir perquè no tenien depredadors. Diuen que actualment s'estan extingint perquè sí que tenen depredadors: els gats.

Aquests ocells, no només no tenen ales, sinó que alguns d'ells, a més, són molt confiats i no tenen por de l'home. Els ocells que nosaltres vam saber identificar els podeu veure a continuació.

• Pukeko (o Takahe): El Pukeko i el Takahe són dos ocells diferents, però nosaltres els vèiem molt semblants i no sabíem mai si era l'un o l'altre. Els vam veure unes quantes vegades. No marxaven corrents quan ens veien, però quan calia, tocava el dos força ràpid. Guaiteu quin color blau marí més noble que gasten...

• Weka: Aquesta (no sé perquè, però aquest nom em sòna femení) la vam veure per primera vegada passejant, tan tranquil·lament, per on teníem la caravana aparcada, al costat d'altres cotxes. Com si fos casa seva, rondava entre els cotxes, ben a la vora nostra, i fins i tot va entrar per la porta d'un d'ells que estava oberta, va guaitar el que li va semblar i va sortir per l'altra porta. No és un ocell molt bonic, s'assembla força a una gallina fosca. Però aquí la teniu...

• Kiwi: Aquest és l'ocell per excelència de Nova Zelanda. Els neozelandesos s'autoanomenen kiwis. En vam veure uns quants en una reserva d'animals, doncs en llibertat és molt difícil de veure, perquè dormen de dia i surten de nit. A més, només es veuen en el sud-sud de l'illa. No en tenim cap foto, així que, perquè us en feu una idea, aquí estic jo amb un exemple de kiwi, però a tamany molt gran, és clar.
  

Vam veure d'altres ocells, amb ales, també autòctons.

• Kea: Aquest ocell és dolent i llest. Bé, potser dolent no, podríem dir que fa el que sigui per a la seva supervivència. I ho aconsegueix ben bé! Havíem llegit que hi havia uns ocells amb els que s'havia d'anar en compte perquè es menjaven les gomes dels cotxes. I els vam reconèixer de seguida. Vam parar en un lloc on es veia gent i uns ocells força grossos que semblava que no tenien por i no se n'anaven pas. Així que nosaltres vam voler també parar a veure'ls i a fer-los fotos. Els ocells se t'acostaven i deixaven que els fessis fotos de primer pla. En realitat, el que feien, era entretenir-nos, perquè en un segon, mentre nosaltres estàvem absortos mirant-los uns quants van anar volant cap a la nostra caravana i van començar a picar-la. Clarament, anaven a menjar-se les gomes de la caravana mentre ens entretenien. Ens en vam adonar i vam tocar el dos abans que se la cruspissin!

• --: Aquest últim no sabem com es deia, però era molt graciós, perquè caminava al mateix ritme al que t'acostaves i sempre intentant mantenir la mateixa distància respecte a tu. Fixeu-vos amb el pic vermell i llargarut que té, fantàstic per remenar ben endins a la sorra i trobar el cuc més amagat que hi hagi.
  

21/10/06: Parc nacional Mt Aspiring

Ahir un sol impressionant i avui pluja i cel ben gris. Així és la primavera! Tot està més verd, és temporada baixa,... però el temps canvia fàcilment!

Arribem primer al llac Wanaka. Hi arribem una mica tard, perquè ens hem llevat més tard que de costum. Hi passegem una estona i anem a buscar informació per fer alguna ruta. Però com que comença a ploure bastant fort, hem de descartar les rutes a peu i decidim que anirem cap al Parc Nacional Mount Aspiring amb la caravana i que, si no plou massa, anirem parant en els punts més destacats del camí.

Plou a bots i a barrals gairebé tota l'estona. Tot i això, el paisatge no deixa de ser ben bonic: llacs immensos semi-coberts per una espessa boira, boscos frondosos, ponts pels que s'hi ha de passar d'un en un, rius ben alimentats,... Fem alguna parada, però poca estona perquè plou molt. El punt que hem decidit no perdre'ns i anar-hi tan si plou com sinó són les "Blue Pools". La descripció del lloc diu que són només 30 minuts de caminada i que hi ha un pont penjat per creuar el riu. Això últim és el que em fa tenir més ganes de parar-hi. Així que, ens tapem de cap a peus i, plogui el que plogui, arribem a les "Blue Pools". Els color blau cel és bonic, però el que m'agrada més és passar pel pont i saltar i fer-lo moure una mica!

A la tornada comença a parar de ploure i surt el sol. Per fi! Almenys tenim la sort de veure el camí que hem fet abans però ara tot ben il·luminat pel sol i amb uns colors molt intensos gràcies a la pluja que hem estat maleïnt bona part del camí d'anada. Quins colors!!!

20/10/06: Tekapo, Pukaki, Mt Cook i Tasman

El llac Tekapo és la primera parada del dia. Aquest llac s'alimenta d'aigua de glaciar, la qual cosa es nota amb la col·lecció de blaus turquesa que es veuen amb el reflexe del sol, que avui brilla sense ni un núvol que li ho impedeixi. Ens hi estem una estona admirant-ne els colors i els voltants. Al fons hi ha el Mt Cook, nevat, és clar.

Per veure una altra perspectiva del llac anem per un caminet i ens plantem a un camp ple d'ovelles. Acostar-nos a la vora del llac vol dir creuar aquest camp, a peu clar, però enmig de les ovelles. No sé si ens atacaran, passaran de nosaltres o fugiran. Fan lo últim, fugir, però d'una forma ben divertida. Estant la majoria a l'esquerra del camp, van passant, en grups, cap a la dreta, de mica en mica, parant-se uns breus segons a observar-nos per, immediatament, tornar a córrer. Lo divertit és que passant nosaltres pel mig, no calia que es moguessin, perquè estàvem prou lluny. Però totes, sense excepció, es van movent d'una punta a l'altra. No hi entenem gaire d'ovelles, està clar.


La segona parada és al llac Pukaki. És molt semblant al Tekapo, però més gran i amb més blaus turquesa. Després ens dirigim al Mt Cook, vorejant tot el llac. És molt sorprenent i impressionant la visió del Mt Cook, doncs fa molts anys estava creuat per una glacera i això fa que les muntanyes arranquin com a parets imponents des d'on ens trobem nosaltres.

Fem primer una caminada de dues horetes per veure el Mt Cook de més a la vora. Es veu clarament per on avançava aquest glaciar que ara és un gran explanada, buida, que acaba en un llac i algunes restes de glacera. El segon passeig és per acostar-nos al glaciar Tasman, que també s'ha extingit molt però que, amb una mica de sort, podem veure un petit iceberg que es deu haver trencat fa poc i del que es poden veure els blaus que es formen en el seu interior per la pressió a la que està sotmès.

Un dia ben complet i sense un núvol. Fantàstic.

Algunes coses curioses per nosaltres (II)

Vet aquí unes quantes coses més que ens van semblar prou curioses:

• Ens va sobtar que els Maorís anessin descalços força sovint. Te'ls podies trobar passejant pel carrer descalços, al súper també descalços...






• Està tot ple de lavabos públics: en vam trobar un fins i tot en un camí, enmig del bosc, dins un parc nacional; ben camuflat, això sí. Tots aquest lavabos, del primer a l'últim, estaven, sorprentment per nosaltres, netíssims. Vaja, com qualsevol lavabo públic que et pots trobar per aquí, no?
  




• Vam creuar una bona colla de ponts, pels que només passava un sol vehicle i pel qual semblava difícil que la nostra caravana hi aconseguís passar. Però hi passava! Eren ponts de ferro, preciosos, com els de les fotos.








• L'idioma és l'anglès, però la pronunciació és un pèl diferent al que nosaltres estem acostumats. Al principi vam tenir algunes dificultats per comunicar-nos. Fins i tot, la resposta tan senzilla de "Spain" a la típica pregunta de "Where are you from?" vam haver de repetir-la diferents vegades. Nosaltres dèiem 'Ezpéin' i ells esperaven 'Ezpáin'. Les vocals, sobretot, era el que més canviava. Sorprenia com pronunciaven 'Yiz' per dir-nos que 'sí'!!!




• I el cafè, també mereix especial atenció. No som massa cafeters, si en prenem algun acostuma a ser amb poc cafè i una bona quantitat de llet. Així que, en països anglesos, el cafè que prenen és el que ens sol agradar. I el de Nova Zelanda acostumava a ser molt bo, amb un munt de crema per damunt. Lo millor era agafar-ne un de ben gran i anar-lo bevent mentre conduíem amb la caravana.