dimarts, de juliol 17, 2007

25/10/06: Catlins

Avui és un dels dies més bonics i especials del viatge, per tot el que hem vist i hem fet. Llegiu, llegiu...

Hem començat el dia a les 6 del matí. Hi ha una mica de boira matinal encara i el sol s'escola com pot pel mig, il·luminant els prats, el mar i despertant les ovelles que encara s'estan desvetllant. És preciós. Sinó, veieu la foto.

Parem primer a Monkey island, un petit promontori al que només s'hi pot accedir en marea baixa, que és el cas ara mateix. Allí al costat hi ha una autocaravana amb un parell de xics que s'estant començant a despertar. Han escollit un lloc preciós per quedar-se a dormir, sens dubte.


La següent parada és Bluff, un dels punts més al sud del sud de NZ. Vistes formidables. I després seguim cap a Waipapa point, una entrada al mar, a la vora d'un far, accessible per una platja. Només posar els peus a la platja ens adonem que hi ha un lleó marí, immens, descansant tan tranquil, allí mateix. De cop i volta, però, veiem que no és només un, que n'hi ha una bona colla, de diferents tamanys, estirats, jugant,... però gens espantats de la gent que estem per allí, mirant-los embadalits, fent-los fotos, intentant no apropar-nos massa per no molestar-los. Quina passada!

Nova parada: Curio Bay. Es tracta d'un bosc fossilitzat fa uns 160-180 milions d'anys!!!! Es veu que una erupció volcànica el va enterrar i, el que ara en resta, són els arbres petrificats i mineralitzats. Diuen que aquest bosc fou part de l'antic supercontinent que més tard es va separar, després de veure que els arbres que hi havia aquí són similars a alguns trobats a sud-amèrica. Al·lucinant, no?

L'última parada la fem en un poblet repetitó, on ens aturem a fer un tè amb "scone" i on xerrem una bona estona amb una senyora que ens parla de la seva germana, que resulta que es va casar amb un Valencià. Ens recomana anar a veure una cascada que hi ha a la vora i no ho dubtem.

Acabem el dia a Papatowai. El nom mereix especial menció, sens dubte. Sopem a la vora d'un llac, saltem una estona al llit elàstic del càmping, una mica de lectura i a dormir. Ha fet un dia preciós. I molt intens.

dilluns, de juliol 16, 2007

24/10/06: Cap als Catlins

De bon matí fem el recorregut pel Milford Sound, amb vaixell, clar. És espectacular i fa un dia fantàstic. Tot i això, fa força rasca. Arribem a la vora del mar i tornem enrera. Pel camí veiem algunes foques, descansant inmutables, i un parell de pingüins. Tot i que estan una mica lluny els pingüins, per mi és la primera vegada que en veig en llibertat i al·lucino!!!

A la tarda fem el camí de tornada del Milford, podent gaudir de tot allò que ens vam perdre quan vam venir-hi, per culpa de la pluja. Aquesta vegada no hi ha Keas, així que no cal córrer per evitar que es cruspeixin la caravana.

I ja ens dirigim als Catlins. És lo més al sud que podem anar de Nova Zelanda. La zona és poc poblada i no massa turística, per sort. Però he llegit que hi ha molta vida salvatge i molta naturalesa. A veure què tal.

Lo millor del dia ve a continuació. Com hem anat fent durant tot el viatge, mentre conduïm, si veiem una "foto", sense dubtar-ho ni un segon, ens aturem a la vorera i fem les fotos que faltin falta. Així que avui, mentre conduíem per una carretera on no hi passava gairebé ningú, hem decidit aturar-nos per fer una foto preciosa.

Conduia el Julio i jo, que sóc una mica poruga amb certes coses, li he dit que no se situés tant a fòra de la carretera, perquè feia una mica de pendent i podíem acabar bolcant. Ja sé, sóc una exagerada, sé que no és possible, que és una por més aviat irracional. I també, cal dir, que això li he dit, durant el viatge, unes quantes vegades i mai ha passat res. El cas és que hem aturat la caravana i hem baixat a fer la foto. Una mica fent-se el graciós, el Julio també ha fet la foto de la caravana, per demostrar-me que no estava tan torta.

Quan ens disposàvem a arrancar, ha resultat que estàvem a sobre de grava, que la caravana relliscava i no tirava ni endavant ni enrera!!! Després d'uns quants intents infructuosos, hem arribat a la conclusió que estàvem encallats i que ens calia buscar ajuda.

La primera sorpresa ha estat adonar-nos que no teníem cobertura. Gens ni mica! És clar, ara sí que estem al cul del món. Només hi havia ovelles i no sembla que tinguin massa interès en comunicar-se via mòbil. Així que, o passava algú o a caminar fins que aparegués la ditxosa cobertura.

Hem estat de sort, perquè de seguida ha aparegut una parella de neozelandesos a qui hem aturat ràpidament. Ens han intentat ajudar, ella accelerant i els altres tres empenyent. L'estampa deuria ser ben curiosa, perquè intentar moure una caravana com aquella és feina de titans i no de tres esmirriats com nosaltres. Per sort, s'han aturat, en veure l'estampa, un parell de grangers, amb la seva camioneta. Primer ens han intentat treure d'allí amb una corda estirant amb la camioneta, però la corda ha petat. Així que, sense dubtar-ho, un d'ells ha agafat una cadena ben gruixuda que tenia i ha estirat la caravana a sako fins a treure'ns d'allí. Ho ha fet amb tanta força que per un moment pensava que ara sí que bolcàvem. Però no, tot ha acabat bé.

Quins nervis que he passat! Una bona experiència i, de nou, he comprovat com en són d'amables els neozelandesos.

dilluns, de juliol 09, 2007

NZ càmpings

Vam trepitjar més de vint càmpings diferents, repartits per tota la geografia neozelandesa. N'hi ha cents, sense exagerar. I és que, Nova Zelanda, està molt ben preparada perquè hi vingui molta gent amb autocaravana o amb tenda.

El millor de tots els càmpings crec que va ser el de la zona de Rotorua on, a més d'acampar-hi, ens vam banyar a les seves aigües termals. El pitjor, un de lletgíssim, on l'espai entre autocaravanes era ridícul, on l'herba brillava per la seva absència i que estava just al costat d'un cementiri, per la qual cosa vaig tenir malsons aquella nit.

En cap dels càmpings on vam anar, vam tenir problemes per trobar lloc, ja que era temporada baixa. Tot i això, els que estaven més a la vora de les zones més turístiques estaven més ocupats, mentre que els més allunyats d'aquestes zones podien estar gairebé buits. Ara mateix en recordo tres de força buits, diria que tots a la zona dels Catlins: en un d'ells vam estar només nosaltres i un xic que anava sol amb la seva tenda, en l'altre la zona d'autocaravanes era tota per nosaltres mentre que a la casa amb habitacions que formava part del càmping semblava que hi havia algú perquè vam veure unes botes airejant-se, i en l'altre, hi havia només dues autocaravanes més i per pagar vam haver de posar els diners en un sobre i tirar-los a una bústia, ja que l'amo ni tan sols va aparèixer.

Alguns càmpings, no pas pocs, tenien o aigües termals o jacuzzis o piscines d'aigua calentona. Sempre que podíem miràvem d'escollir el càmping on poguéssim gaudir d'alguna d'aquestes coses. Era fantàstic acabar el dia ben relaxat. Però no només per això els escollíem, sinó que, a més, l'existència d'aquestes zones implicava que les dutxes es trobaven també en una àrea càlida. Alguns càmpings no tenien zona de dutxes càlida i alguns dies feia tan de fred que no ens vèiem amb cor de dutxar-nos!

En més d'un càmping vam estar al costat mateix de la platja. El de la foto, per exemple. En un hi vam anar a parar només perquè ens feia il·lusió sentir la remor de les onades durant la nit i, també, per poder veure la platja de bon matí, però això últim se'ns va oblidar amb les presses!

divendres, de juliol 06, 2007

23/10/06: Milford Sound

Dia plujós! Un dia de sol, un dia de pluja, un dia de sol, un dia de pluja... Carai!

Enfilem el camí cap al Milford Sound. El Milford és un dels molts fiords que poblen el sud oest de l'illa sud i el més conegut, ja que és fàcilment accessible per carretera. Tot el camí es veu que també és bastant espectacular, però la pluja i la boira no ens ajuda gaire a descobrir-ho. Anem parant, però tampoc massa, ja que hi ha forces punts on no et deixen aturar per perill d'esllavissades. La parada que fem és a fer les fotos de rigor a les Keas que explicava en el post dels Mixons. I poca cosa més.

Quan arribem al final de la carretera encara està plovent, tot i que poc, però hi ha una bona colla de núvols ben negres. I és precisament amb aquest temps que ens trobem davant del Milford Sound. És espectacular, imponent, tenebrós, misteriós, brutal... Fa un temps fastigós i tot i això ens quedem embaladits amb la bellesa de l'espectacle.

Al cap d'una estona comença aclarir-se el dia, els núvols van tocant el dos de mica en mica i apareix un altre Milford, també espectacular però menys que el que hem vist amb mal temps. Llegim que aquesta zona és una de les zones més plujoses de tot el món. Així que no ha estat mala sort veure-ho amb mal temps. De fet, diuen que demà farà sol, així que serem dels pocs afortunats que gaudirem de l'espectacle en totes les seves formes.

Ja és tard, així que avui farem nit per aquí en un descampat que hi ha a la vora d'un refugi, on es pot sopar, descansar en una àmplia sala amb sofàs, revistes i llibres de tot tipus, piano i internet a dos euros l'hora. Demà al matí farem el viatge amb vaixell pel Milford.