31/10/06: Arthur Pass (II) i últim dia

Ha plogut durant la nit i he somniat que l'autocaravana es desplaçava pel càmping. Però per sort no ha estat així, segueix a lloc. Quin malson, tu!

Ara, en llevar-me m'he adonat que avui era l'últim dia que estàvem a Nova Zelanda i que això sí que no era un malson, era la més pura realitat. Però bé, encara quedaven unes horetes per gaudir-ne, així que fòra tristeses i a aprofitar el que quedi.

El primer que hem fet ha estat buidar l'autocaravana, fer les maletes i abandonar a la seva sort unes quantes restes de menjar i altres coses al càmping. El pròxim que vingui potser li faran falta.

I després, cap a l'Arthur Pass. Ja el vam creuar una vegada, però no hi va haver sort perquè va ploure sense descans i no el vam poder pas gaudir gaire. Al principi no tenim clar que avui vegem gran cosa, ja que hi ha un núvol ben gros a la carretera. Però, sorprenentment, en creuar el núvol, a l'altre costat, apareix el cel ben blau i amb una llum preciosa, fruit de la pluja que ha caigut. Així que veiem les valls immenses tallades pels glaciars, les curioses formacions rocoses de Castle Hill dibuixades per l'erosió del vent i l'aigua, algunes zones d'esquí encara una mica nevades i alguns llacs de blaus turquesa.

Els últims moments a Nova Zelanda els malgastem estressant-nos buscant un lloc on fer còpia de les fotos que duem a la targeta!!! Quin estrés! Al final surt tot bé, ens duen en taxi a l'aeroport i llestos, s'ha acabat el viatge :(

30/10/06: Kaikoura

Tenim mala sort, perquè el dia s'ha tornar a aixecar lletjot, amb pluja i vent. És molt dubtós que poguem veure balenes avui, però ens dirigim a Kaikoura de totes maneres. Passem primer per la central de les excursions i ens diuen que de moment és impossible: fa una ventada que amb prou feines he arribat a la porta, així que ja es veu que no ho aconseguirem.

De totes maneres ens quedem a passar el matí per allí: el poble no té gaire interès, però Kaikoura, a part de les excursions per veure balenes, també és coneguda per la llagosta. Així que ens quedem fins a l'hora de dinar. I val la pena, és ben bona!

Després de dinar ho tornem a intentar, perquè s'ha aclarit el cel i fins i tot ha sortit el sol. Però ens diuen que més enllà, al mar, hi fa massa vent per sortir. Desistim, amb pena. No podem quedar-nos més aquí, perquè demà ja marxem i estem massa lluny de Christchurch. Ens n'anem cap a la base de l'Arthur Pass. Aquest pas entre muntanyes ja l'havíem creuat, però ens havia fet força mal temps. A veure si hi ha sort i demà fa més bon temps.

El camí fins a la base de l'Arthur Pass és per la costa. Com que ha parat de ploure i surt el sol, els colors de la costa són preciosos. Ens aturem una estona i ens topem amb una foca immensa (o lleó marí, no sé distingir-los) que rondina una mica per foragitar-nos, cosa que no dubtem pas massa després de fer-li la foto que teniu aquí.