24/10/06: Cap als Catlins

De bon matí fem el recorregut pel Milford Sound, amb vaixell, clar. És espectacular i fa un dia fantàstic. Tot i això, fa força rasca. Arribem a la vora del mar i tornem enrera. Pel camí veiem algunes foques, descansant inmutables, i un parell de pingüins. Tot i que estan una mica lluny els pingüins, per mi és la primera vegada que en veig en llibertat i al·lucino!!!

A la tarda fem el camí de tornada del Milford, podent gaudir de tot allò que ens vam perdre quan vam venir-hi, per culpa de la pluja. Aquesta vegada no hi ha Keas, així que no cal córrer per evitar que es cruspeixin la caravana.

I ja ens dirigim als Catlins. És lo més al sud que podem anar de Nova Zelanda. La zona és poc poblada i no massa turística, per sort. Però he llegit que hi ha molta vida salvatge i molta naturalesa. A veure què tal.

Lo millor del dia ve a continuació. Com hem anat fent durant tot el viatge, mentre conduïm, si veiem una "foto", sense dubtar-ho ni un segon, ens aturem a la vorera i fem les fotos que faltin falta. Així que avui, mentre conduíem per una carretera on no hi passava gairebé ningú, hem decidit aturar-nos per fer una foto preciosa.

Conduia el Julio i jo, que sóc una mica poruga amb certes coses, li he dit que no se situés tant a fòra de la carretera, perquè feia una mica de pendent i podíem acabar bolcant. Ja sé, sóc una exagerada, sé que no és possible, que és una por més aviat irracional. I també, cal dir, que això li he dit, durant el viatge, unes quantes vegades i mai ha passat res. El cas és que hem aturat la caravana i hem baixat a fer la foto. Una mica fent-se el graciós, el Julio també ha fet la foto de la caravana, per demostrar-me que no estava tan torta.

Quan ens disposàvem a arrancar, ha resultat que estàvem a sobre de grava, que la caravana relliscava i no tirava ni endavant ni enrera!!! Després d'uns quants intents infructuosos, hem arribat a la conclusió que estàvem encallats i que ens calia buscar ajuda.

La primera sorpresa ha estat adonar-nos que no teníem cobertura. Gens ni mica! És clar, ara sí que estem al cul del món. Només hi havia ovelles i no sembla que tinguin massa interès en comunicar-se via mòbil. Així que, o passava algú o a caminar fins que aparegués la ditxosa cobertura.

Hem estat de sort, perquè de seguida ha aparegut una parella de neozelandesos a qui hem aturat ràpidament. Ens han intentat ajudar, ella accelerant i els altres tres empenyent. L'estampa deuria ser ben curiosa, perquè intentar moure una caravana com aquella és feina de titans i no de tres esmirriats com nosaltres. Per sort, s'han aturat, en veure l'estampa, un parell de grangers, amb la seva camioneta. Primer ens han intentat treure d'allí amb una corda estirant amb la camioneta, però la corda ha petat. Així que, sense dubtar-ho, un d'ells ha agafat una cadena ben gruixuda que tenia i ha estirat la caravana a sako fins a treure'ns d'allí. Ho ha fet amb tanta força que per un moment pensava que ara sí que bolcàvem. Però no, tot ha acabat bé.

Quins nervis que he passat! Una bona experiència i, de nou, he comprovat com en són d'amables els neozelandesos.